Opinió

Només ens para la por, només ens mou el sentit

Divendres 13 de març quan en poc més de 24h hores vam ser capaços de frenar col·lectivament les nostres vides (el decret de l’estat d’alarma no es va publicar fins diumenge i la gent ja havia reaccionat), vaig tenir un sentiment estrany d’optimisme. El coronavirus, a més d’una desacceleració radical, ens posava davant el mirall la nostra vulnerabilitat. Algun mecanisme profund havia fet clic.

Judit Butler ho explica tan bé, això de la vulnerabilitat. Això de la interdependència com a element intrínsec de l’ésser humà. Ser vulnerables, diu Butler, és l’única característica que compartim entre la diversitat humana. És allò que ens fa persones. Només sabent-nos dependents les unes de les altres, reconeixent que les nostres existències mútues estan entravessades i que ens necessitem, serem capaces de sobreviure com a individus i com a societat.

Caure del pedestal de la suficiència humana, reivindicar la vida en el centre, la responsabilitat de tenir cura de tot el que és viu i desaccelerar el nostre ritme per tal d’acompassar-lo amb el bioritme de la naturalesa. Hem sentit Yayo Herrero remarcar l’escissió entre el cos i el pensament, les idees i l’existència, la raó i l’emoció, la ciència i la percepció pròpies de la civilització occidental. L’hem sentit denunciant un dualisme on les cures, el fet d’enfangar-se amb la vida, és cosa de dones, i la raó, la gestió, l’autoritat, el pensament està monopolitzat pels homes. I amb tot plegat hem interioritzat que es podia viure allunyats de la vida. Que calia preparar-se per la producció a gran escala, per la tecnologia, per la guerra, però no proveir un bon sistema de sanitat pública, un bon servei públic d’atenció a les persones dependents, una xarxa on les cures, la conciliació entre la vida de les persones i el treball fos sostenible.

Com en un miratge, l’estat d’alarma pel coronavirus ha trencat aquesta lògica. Ens ha aïllat, i paradoxalment ha estat en soledat que hem entès com ens són d’importants els altres. Com n’és d’important ocupar-nos de la vida i que lluny hi estem en la nostra vida marcada pel consum, la competitivitat, el creixement a qualsevol preu. En la societat híper-connectada, un contacte amb el món exclusivament virtual ens ha fet enyorar les abraçades analògiques. Àngela Merkel, en el seu discurs presidencial que anunciava el confinament d’Alemanya, es va permetre demanar a la ciutadania que escrivissin cartes a mà, per estendre fils amb les persones estimades, que portin en la nostra lletra una traça més càlida que el que hi escrivim a través de les tecles. Em va semblar entranyable.

És evident que era un miratge. Quan es persegueix una transformació cultural que comporti canvis de comportament a gran escala, sabem que calen de 10 a 15 anys per assolir-los. I que fa falta anar activant palanques progressivament: fins que no comprenem les raons, acceptem les evidències d’allò que fa crisi (posem per exemple el canvi climàtic), no ens convencem col·lectivament que és important canviar el nostre estil de vida, moure alguna cosa del sistema. I finalment, si ens n’hem convençut hem de tenir la força de voluntat per passar a la pràctica (abandonar el cotxe, deixar de volar, no comprar res envasat en plàstic…). Hem d’estar prou compromesos amb el propòsit com per començar a fer renuncies i a militar activament perquè els canvis de conducta individuals esdevinguin accions col·lectives amb calat polític.

En aquests moments ens ha aturat la por. La por al virus, la por al col·lapse sanitari i econòmic, la por a les sancions per incomplir el confinament. Ni el convenciment, ni la solidaritat haurien estat prou fortes per a aturar el sistema. No ens enganyem.

És un fet que en quinze dies o un mes no es poden generar les condicions per un canvi profund de mentalitat. Però també és un fet que amb aquesta crisi se’ns ha mogut el terra. L’experiència del confinament ens ha posat en contacte amb una realitat que havíem invisibilitat i que apareix amb tota la centralitat que es mereix. Marina Garcés parla de treure la interdependència de la foscor de les cases, de la condemna d’allò domèstic i posar-la com a sòl de la nostra vida en comú, de la nostra protecció mútua i de la nostra experiència del nosaltres. Diu: “Per tot el que hem anat veient, el contracte, com a ficció fundadora de la societat, no crea cap nosaltres”. Aviat farà vint dies que sortim als balcons per aplaudir les infermeres, les dependentes del súper, les netejadores i les vetlladores que s’ocupen de les persones grans. Aplaudim, ens saludem de balcó a balcó, ens reconeixem com a veïnes i, tal com m’explica un amic del barri de sant Antoni, ens diem bona nit de viva veu entre unes persones que abans ni ens miràvem la cara.

Venen dies llargs, i per passar les hores lentes de la separació forçada només se m’acut treballar per atresorar els aprenentatges que ens porta  aquesta crisi gairebé com a efectes col·laterals. Repensar la vida urbana, els temps, els espais, la relació amb els infants i amb les persones grans.

Us heu adonat que des que no passen cotxes pels carrers s’escolten els ocells? Abans també hi eren representant “les altres veus”, les de la vida salvatge que mai sentim. Ens hem aturat per por. Ara cal construir el sentit pel qual valgui la pena recuperar el moviment, però fent girar la roda en una altra direcció.