Als seus 77 anys, Pilar Benejam assegura que ja en té prou de cursos i conferències. Que tot el que sap i ha viscut, evidentment relacionat amb el que ella més coneix i aprecia, l’educació i la formació del professorat, ho deixa per escrit a Quina educació volem?, llibre publicat per l’Associació de Mestres Rosa Sensat. En un moment de canvi, Benejam reivindica l’humanisme que ens aferra als valors fonamentals de l’educació i, amb una reconeguda carrera docent a l’esquena, no té por de carregar contra el conformisme i la indiferència a què s’aboca una certa part del col·lectiu de mestres catalans.
Benejam és catedràtica al departament de Didàctica de la Llengua, la Literatura i les Ciències socials de la Universitat Autònoma de Barcelona, una institució a la qual ha estat vinculada des dels seus inicis. Geògrafa i pedagoga de formació, ha combinat sempre la tasca de formadora de docents a la UAB amb la feina de mestra a escoles com Talitha o Costa i Llobera.
La primera pregunta ja se la fa vostè al llibre. Quina educació volem?
Una educació coherent amb la tradició humanista que se centra en la dignitat de la persona humana. Que garanteixi llibertat, igualtat i participació. Tothom ha de tenir dret a una bona escola, que ensenyi a pensar. Ja ens ho deia Montaigne al segle XVI: l’ensenyament no és omplir un forat sinó encendre un foc. Aquestes són les idees fonamentals.
Sobta que en un moment d’incertesa i canvis, vostè reivindica no tant fer una escola nova, sinó portar a la pràctica els vells ideals.
Hi ha una gran bretxa entre el que se sap i el que es fa. Hi ha escoles i mestres boníssims, però en educació el mestre més dolent ha de ser força bo. I no hem aconseguit un bon sistema edcuatiu. Hi ha tot un coneixement i experiència de tradició humanista que es creu superada, s’afirma que el que cal és innovar… Jo crec que cal actualitzar la tradició humanista, perquè tot evoluciona, però és que per fer-ho abans cal estudiar-la!
I després portar-la a la pràctica. La relació entre teoria i pràctica, que vostè aborda al llibre, sempre ha estat un repte en l’educació.
Només cal mirar la formació del professorat i la pedagogia a la universitat. Els professors hi entren per mèrits acadèmics. I estic d’acord en que cal investigar, però si et dediques a formar mestres has de ser un professional.
Tenir un peu a l’escola.
Clar. Has d’haver tingut experiència. El coneixement pràctic no es pot obviar. En un estudi professional com és l’educació, a la força s’han de tenir en compte la teoria i la pràctica. Són dos coneixements que es complementen i es necessiten l’un a l’altre.
Vostè assenyala la formació del professorat com un dels dos elements clau per millorar el sistema educatiu. L’altre és l’educació compensatòria.
La intervenció compensatòria en les primeres edats són bàsiques per incidir en l’educació mental, afectiva i relacional de les persones. Hi insisteixen tots els psicòlegs. La ciència ha demostrat que és bàsic, tot i que l’Administració és el primer que menysprea, com el finançament de les escoles bressol. Les disfuncions i mancances s’han d’atacar quan es detecten, immediatament. I se’ls ha de donar suport i acompanyament tan temps com sigui necessari.
Ataquem el fracàs escolar massa tard?
Tots els problemes tenen solució, o si més no marge de millora. Sí que ens hi posem massa tard, com deia s’ha de fer quan abans millor, però també s’ha de dir que les persones es poden educar sempre. A partir de certes edats hi ha dues maneres de fer capgirar els joves: l’afecte i la confiança. Que se sentin apreciats, que se’n surtin en alguna cosa, encara que sigui en futbol… Que agafin confiança, però que no els diguin que són un 3, o un 2… Perquè senten que els diuen inútils.
Els ho diuen cada dos o tres dies, sovint.
Els destrossen l’autoimatge.
Però per tenir una educació compensatòria calen recursos. Vetlladors, personal de suport, ràtios més reduïdes, escoles bressol per a tots…
És el diner més ben gastat. O mestres o presons, què t’estimes més? A veure, què en faràs d’un noi que fracassa als 14 anys? Li queden 80 anys de vida! Com a societat no podem consentir que no es doni a tothom la base per poder viure bé. Perquè després els “fracassats” es defensen amb l’agressivitat o la indiferència.
Vostè sosté que l’afecte i la confiança són els últims salvavides que els queden als alumnes en aquestes situacions. Els mestres de Secundària estan prou preparats per garantir aquest enfocament de la seva educació?
Si ho dius per la formació que han rebut, és evident que no. Sempre s’ha cregut que qui sap, sap ensenyar, i no és així. No només, almenys. El màster de formació del professorat acaba sent un curset d’unes hores a la tarda amb poques pràctiques.
Haurien de rebre més formació docent?
És que un llicenciat en història, després de quatre anys, arriba al màster [que dura un any] i li fan fer més història. Prou! Que faci més pràctiques, més didàctica de la història, i que passi de la teoria a la pràctica i viceversa contínuament.
La formació per a Primària, el Grau en Educació, no són un sinó quatre anys. Però sembla que també insuficients. Per què?
Hi ha hagut molta gent que ha sapigut pensar com ha de ser la formació. A Anglaterra, Alemanya, Finlàndia, França… s’han fet projectes que coincideixen bastant. Per exemple, caldria que els estudiants fessin una formació científica prèvia, que els fes desenvolupar el pensament científic. Un altre dels problemes és que es percep el Magisteri com uns estudis per accedir a una professió que t’eleva un primer graó en l’escala social. I hauria de ser el graó més elevat.
No tenim bons docents perquè la professió no té una bona consideració social. Però com la podem dotar de bona consideració si mai hi entren els millors?
És un peix que es mossega la cua. I ve d’antic. Per què a Finlàndia ho són molt, de considerats? Potser perquè allà als alumnes els fan llegir la Bíblia i interpretar-la des del segle XVI. Aquí no hem tingut cadira i mestre per a tothom fins al 1983.
Un dels plantejaments de millora de la formació del professorat és augmentar l’exigència l’accés a la carrera. La Generalitat incorporarà un examen específic per als aspirants a mestres, que avalui entre altres capacitats la sensibilitat social o artística.
Sí, i també i sobretot la llengua, escrita i oral. És l’instrument bàsic de l’activitat mental. Si durant la carrera encara hem d’ensenyar a escriure i parlar, malament anem.
En general sortim poc formats en comunicació?
Sí, igual que també ens manca bagatge cultural. Però això ens falta a tots, en aquest país. Un altre cop diria que aquí no s’ha escolaritzat tothom fins el 1983, així que portem un decalatge evident amb altres països. Però per això als mestres els exigiria més. Un examen escrit i oral, per saber com s’expressen, quin grau d’avidesa, d’expressió, de resposta tenen. I la cultura general: quin és l’últim llibre que han llegit? L’últim concert al qual han anat?
De la lectura del llibre se’n desprèn certa crítica al cos de mestres. Destaca que hi ha un col·lectiu de docents molt actiu i innovador, però que no són majoria.
El funcionariat és nefast…
No ho digui gaire alt, que se’ns revolten els mestres!
Jo n’era, de funcionària, eh? Però no en volia ser! Durant anys vam demanar contracte laboral, com a Anglaterra, que et garanteixi una estabilitat però a la vegada que t’obligui a retre compte del que fas, a justificar la teva feina. No pot ser que hi hagi persones que no vulguin fer l’esforç d’ensenyar bé i els haguem de tenir fins els 65 anys. No es pot tolerar.
Al mestre se l’avalua poc?
A nivell d’aula molt poc. Hi ha molta paperassa que s’hauria d’alleugerir, per part dels inspectors. El que haurien de fer és estar a la classe observant una bona temporada.
Molt pocs mestres observen les classes dels seus companys, per exemple.
A la gent no li agrada que li entrin a classe i això és bàsic. Trobo que és positiu. El mestre aprèn molt. Però molts mestres tenen la inseguretat de que no vegin el que fan.
Tornant al llibre. Un dels pilars en què vostè fonamenta l’educació és la igualtat. Abans parlàvem de l’educació compensatòria. Sovint l’escola és igualitària, però el problema ve de fora. Com s’educa davant les desigualtats?
La desigualtat rau en la família en què has nascut. Per això d’entrada cal donar qualitat a l’escola pública. Que tingui les condicions òptimes per a que tothom pugui progressar. Part de la desigualtat no es podrà remediar des de l’escola, però el mestre pot ajudar a diferenciar entre el que un alumne és i el que un alumne té. El que un té no fa el que un és, i en això el mestre ha de saber donar exemple, que sigui capaç d’apreciar les coses que no valen diners, que vagi vestit manera modesta…
Però com convences un nen que l’important és el que ell és i no el que té?
D’entrada el que deia ara. Que està de moda tal marca? El mestre no la porta. L’escola dóna exemple, valora els pupitres còmodes però no luxosos, les pilotes que no són cares… I revestir això amb un discurs que doni confiança als nens. Un cop un nen em va preguntar: “Per què he d’aprendre geografia si acabaré venent al mercadillo?” En aquesta situació te les has d’empescar per fer-li veure que la geografia és importantíssima per a vendre en un mercadillo. Que si el cotó ve d’Egipte… [riu] És difícil lluitar contra la televisió, per exemple. Però l’escola ha de ser capaç d’obrir una finestra a un tipus de societat igualitària.
Per últim, carrega contra l’entrada dels elements del lliure mercat a l’educació. Per què?
Les idees neoliberals han entrat a totes les capes de la societat, també a l’escola, i pretenen jerarquitzar, seleccionar els millors, els més competitius, els més emprenedors. Jo sóc partidària de preservar a l’escola l’educació general bàsica. La cultura que necessita tot ciutadà d’una democràcia. La gent ha de saber pensar, i després ja emprendrà! No posem l’arada davant els bous. Necessitem formar persones, i no parlar d’excel·lència.
No li agrada la paraula excel·lència!
No gens! Excel·lent és un pernil! [riu]. Ja no hi cap res més, si és excellent, i això no passa mai.
