A les xerrades del congrés IRED19 s’esmentava la recuperació del pensament i el coneixement crític, l’emancipació com a procés imprescindible a desenvolupar a l’educació, la lluita contra el colonialisme cognitiu, el patriarcat, la dominació epistèmica i ontològica de part de la humanitat pel poder del capitalisme sense tenir en compte la dignitat de les persones. També el retrocés ideològic reaccionari des de la revolució francesa amb les famosos conceptes de llibertat, fraternitat i igualtat. Retrocés que ens porta al retorn del que es va anomenar antic règim. Recordem que la Revolució francesa pretenia educar noves generacions en els ideals revolucionaris amb una escolarització obligatòria i gratuïta i l’accés de tots els ciutadans als beneficis de l’educació, i no únicament els que podien pagar-se l’ensenyament de forma privada. I el professorat era seleccionat a través de proves, basades en els mèrits intel·lectuals i no en els avantatges del naixement o la fortuna. Amb una perspectiva laica de l’ensenyament.
I ara, aquest retrocés amb ideologies neoconservadores, o algunes de caire feixista, estan influint a l’educació, davant, moltes vegades, d’un silenci o d’una incomprensió quan no d’una complicitat d’alguns que poden veure l’educació com un negoci, com un gran mercat i com el desig implícit d’influència ideologia de dominació i submissió ciutadana.
I em porta a pensar què podem fer per aconseguir un rearmament moral, ètic i intel·lectual des de postures educatives crítiques però constructives, per recuperar el que anem somniant o que s’ha aconseguit amb les lluites i es va perdent a poc a poc. Però de forma implacable. Com recuperar les ganes de canviar a fons i potenciar el protagonisme que ens mereix el col·lectiu d’ensenyants.
I no parlo d’estratègies innovadores, de la passió pel canvi metodològic o d’introduir novetats tècniques, sinó de ser capaços de veure més enllà dels nostres límits com a educadors. De sortir de la frontera on a dins podem estar ben instal·lats i fer moltes coses interessants però que es queden dins del nostre cercle.
Parlem, com és va dir al congrés, sobre un nova comprensió del món per ajudar a transformar-lo (també va ser la paraula d’un excel·lent ponent); de com introduir-nos en l’anàlisi sobre les diverses formes de desigualtat i opressió que cada dia van en augment, tan a l’escola com a la societat. També plantejar-nos la militància pedagògica i l’acció solidària com un important repte per desenvolupar una nova cultura professional alternativa del professorat, per treballar per una nova pràctica educativa i social.
Va aparèixer en el Congrés la referència (després de tanta referència i empatx anglosaxó) del treball de Paolo Freire i l’embat contra ell al Brasil. Freire sempre serà un referent que ajuda a analitzar la fal·làcia de la neutralitat escolar, per construir una noció de l’educació més polititzada, i per desenvolupar una pedagogia de la resistència, de l’esperança o de la possibilitat. La denúncia i l’anunciació de noves alternatives són dos processos inseparables a l’educació, segons Freire. Superar la por que deia un ponent i treballar l’esperança.
Són temps d’analitzar les contradiccions i una determinada visió de l’educació mercantilista i productiva que reprodueixen els discursos, valors, i privilegis dels que tenen el poder real o mediàtic. I denunciar-les i cercar alternatives de canvi cap a una educació més alliberadora de ciutadans lliures i compromesos amb el canvi social i no súbdits.
Però crear una forma diferent de veure l’educació és sortir, com esmentava abans, de les fronteres de la submissió a idees d’altres, d’anar més enllà dels nostres límits imposats, de vegades sense voler de forma implícita, per la formació o pel sistema educatiu que ens envolta, o per nosaltres mateixos. I sense oblidar la importància de fer-ho col·lectivament, convertir-se, com van dir diversos filòsofs, en intel·lectuals col·lectius i no en receptors passius de les idees acceptades sense rigor ni anàlisi crític. Fugir dels que pregonen tornar al que és bàsic –“s’ha d’ensenyar així”, “la democràcia és culpable”, “s’han perdut els valors”, “hem de separar a l’alumnat”, etc–, els quals han tornat aparèixer amb més força (polítics i intel·lectuals educatius orgànics ben situats de certs partits estatals, autonòmics o grans corporacions). Aquests s’enorgulleixen del seu elitisme academicista o del poder polític i econòmic, el qual els porta a considerar certes coses millors que unes altres: per exemple, la Universitat com a cim del coneixement formatiu, la desconfiança en el professorat, el menyspreu als moviments socials, el discurs teòric no rigorós com a parangó de l’intel·lectual i la tradició cultural occidental com a superior i única, obviant altres identitats i aportacions culturals.
El congrés donava forces per un rearmament professional del professorat i de l’educació que s’ha d’oposar frontalment a qualsevol manifestació explícita o oculta de la racionalitat de certes polítiques educatives, de continguts curriculars o en les formes de gestió i control tècnic i burocràtic de l’educació. I revisar la legitimació oficial del coneixement escolar reaccionari avui dia, tan defensat per la dreta conservadora, i tractar de posar en contacte els estudiants amb els diversos camps i vies del coneixement, de l’experiència i de la realitat. En aquest sentit, és necessari ser sensible a les tradicions i valors de les minories ètniques i culturals.
En fi, el congrés va obrir una finestra on entrava aire fresc, ja que va revisar la finalitat de l’educació avui dia i la possibilitat de trencar formes de pensar i actuar, que porta a analitzar el progrés d’una manera lineal i no permetent integrar altres identitats socials, altres manifestacions culturals de la vida quotidiana, i altres veus secularment marginades, provocant l’exclusió social i l’augment de pobresa de grans capes de la població.
I continuar lluitant (la lluita també va ser un concepte que va anar apareixent) per cercar noves alternatives d’un ensenyament més democràtic i participatiu, on es treballa la dignitat com a instrument fonamental educatiu (justícia cognitiva i tracte com a humans). Una educació on es comparteix el coneixement amb altres instàncies socialitzadores que estan fora de l’establiment escolar. I noves alternatives menys individualistes i funcionalistes, sinó més basades en el diàleg, l’autoemancipació docent i col·lectiva entre tots aquells que tenen alguna cosa a dir a qui ensenya i aprèn.
