Opinió

Regressions culturals

Filològicament, s’ha destacat que, al llarg de l’octubre i el novembre, la RAE ha programat les jornades «Azorín de nuevo en la RAE», en motiu del cent-cinquanta aniversari del seu naixement. De la seva autoria, al text «Las nubes», en resulta el fragment «[…] Mejor diríamos: vivir es ver volver. Es ver volver todo un retorno perdurable, […]». Així, s’adscriu a la tradició literària de l’Eclesiastès, en la seva locució «Nihil novum sub sole» o res de nou sota el sol. Aquest, un determinisme que, com convindria Camus, fa inútil l’agència humana, condemnada a cedir davant un ordre donat transcendental que, tard o d’hora, es torna a imposar de forma natural.

Aquest va-i-ve cultural, d’avenços i regressions, que mai aconsegueix canviar el paradigma hegemònic, el tenen ben conegut les dones. Tot i els silencis prolongats al llarg de diverses èpoques, retrocedint en el temps, podem localitzar a inicis del segle XV a Christine de Pizán, la primera escriptora que criticava obertament la desigualtat entre sexes a «La ciutat de les damisel·les» (1405); a la japonesa Murasaki Shikibu, l’autora de la considerada com a primera novel·la de la literatura universal, «La novel·la de Genji» (1008-1010); i a la poeta femenina més antiga de la qual es té registre, Enheduanna, que atribuïa a la deessa Inanna un poder superior al de les deïtats masculines l’any 2265 aC. Així, la tradició cultural femenina ha gaudit d’una rellevant producció, i només les regressions culturals cícliques en poden explicar la seva invisibilització.

Més actual, Simone de Beauvoir, a «El segon sexe» (1949), argumentava que el gènere és una construcció cultural, de manera que segons ella no es neix dona, sinó que se n’esdevé un cop aquesta categoria és atribuïda pel marc cultural del lloc de naixement. I, Judith Butler, a «Problemes de gènere» (1990), d’aquest fet en dedueix que només s’assigna per naixement el gènere femení, que el masculí no s’assigna en tant que és un genèric-neutre previ i universal que ocupa tota l’experiència del món. És a dir, en tant que l’experiència genèricament neutra del món és masculina, en el naixement, l’assignació masculina al subjecte es produeix de forma natural i no cultural, i l’assignació femenina, en canvi, es desvela assignada culturalment i de forma artificiosa com a una excepció gramatical a la norma, com un recurs utilitzat per allò que la universalitat masculina no pot arribar a ocupar. I Irigaray, va més enllà per afirmar que el femení no existeix fora del masculí, que el femení només n’és un subconjunt…

En aquest sentit, per Irigaray, l’univers significant exclou completament les dones en tant que la masculinitat ocupa tant el lloc del subjecte com el lloc exterior al subjecte o el context. Així, el gènere femení no pot ser subjectiu perquè no compleix la condició de ser subjectiu i alhora neutre-genèric, com sí que ho compleix el masculí. És a dir, en tant que el femení no arriba a complir la condició de la categoria de subjecte, perquè no és neutralment universalitzable, només pot adquirir subjectivitat vinculant-se a la universalitat pròpiament masculina, tot formant-ne un subconjunt. Així, metafòricament parlant, i recordant a Silvia Federici, el femení només adquireix subjectivitat complint la condició de tenir cura de la llar i de la família, per aconseguir que l’experiència del masculí sigui la millor possible quan torni de la feina a casa seva. És a dir, el femení apareix com un subconjunt sotmès a l’experiència universal del masculí… Una invisibilització social. Podem trobar-hi un nou exemple a «El convit» (350 aC) de Plató, on veiem que els participants que discorren sobre què és l’amor són únicament figures masculines i, per fer-hi present la veu d’una dona, cal la intervenció del més savi de tots ells, Sòcrates, que ha de transcendir el context per destacar la saviesa superior de la seva mestra, la sacerdotessa Diotima, que no és present en el debat. Així, tanmateix, Sòcrates hi critica la invisibilització… «Nihil novum sub sole».

El femení apareix com un subconjunt sotmès a l’experiència universal del masculí… Una invisibilització social

Amb aquest ordre de les coses, en la negació del genèric-neutre femení de la UB i de l’IEC, podem comprendre-hi una regressió cultural que invisibilitza el gènere femení, determinada per un totalitarisme cultural que és una pràctica que veiem reproduïda a altres àmbits per mitjà del renaixement de propostes polítiques ultraconservadores que, pas a pas, aconsegueixen incrementar la seva representativitat parlamentària des de Sud-amèrica fins a la mateixa Alemanya, on crèiem que mai més les veuríem reverdir. I, davant d’aquest fet, ens hem de preguntar com és possible que, tot i el pas dels anys, tot i el pas dels models educatius, vivim repetidament experiències que hem vist fracassar de la pitjor manera. En aquest sentit, comprovem una progressiva banalització del nazisme, i val a assenyalar que l’Ajuntament de Berlín va prohibir pujar i córrer sobre dels blocs del mur que dividia la ciutat i, al Camp d’Auschwitz, van prohibir les fotografies a les zones més sensibles pel caràcter poc respectuós que demostraven moltes selfies. Evidentment, les víctimes dels murs de Berlín i les dels camps de concentració no hi són presents per defensar la seva experiència vital, com Diotima no estava present a «El convit», ni el gènere femení és partícip de la indeterminació del genèric-neutre de la qual s’apropia completament el gènere masculí… Judith Butler, fa trenta anys, afirmava que els homes no poden resoldre la qüestió de les dones perquè són jutge i part, i problematitzen el significat de subjecte i del gènere dins del context d’una asimetria de gènere establerta socialment… «Nihil novum sub sole».

Concloent, tot plegat, no sembla obeir a un problema de manca d’educació, tothom sap què va passar a Auschwitz o qui va ser Hitler. Com defineix Butler, a propòsit d’Irigaray, sembla haver-hi un problema en la traducció del significant al significat que, educativament, comprovem no resolta. I la diagnosi està enunciada: adquirim coneixement però no aprenem. Anem a l’escola com ens manen, superem els cursos perquè adquirim els coneixements que ens manen, però no aprenem. Com criticava Paulo Freire, afrontem el mur de Berlín, un camp d’extermini com el d’Auschwitz o una fórmula matemàtica qualsevol de forma bancària, com una ratlla més al resum d’activitat del nostre compte corrent, com una ratlla més a la memòria del nostre disc dur, però no aprenem el seu significat. I no sembla que comportés tant esforç, ni que suposés tant equívoc, que les institucions sostinguessin l’opció d’articular el genèric-neutre com a femení i deixessin d’emparar-se en l’economia del llenguatge. I és que, amb un petit esforç, acostarien les institucions al batec social per significar més ajustadament la seva acció. Neil Postman, va afirmar que els nens entren a l’escola com a signes d’interrogació i en surten com a punts… «Nihil novum sub sole».