Per celebrar el 15è Aniversari de RELLA (Associació de mestres i professorat jubilats) el Grup d’Activitats va organitzar una visita a la Bressola Sant Galdric de Perpinyà i la del Soler. Vam ser acollits pel seu coordinador pedagògic Àdam Beltran que ens va explicar a fons el seu model pedagògic i la situació política i social que viuen aquestes escoles de la Catalunya Nord. Aquest és l’article que ens va fer, per explicar la realitat que es viu en aquestes escoles actualment.
La realitat a la Catalunya del Nord és molt diferent, depèn del punt on et trobis. Més enllà de pertànyer administrativament a l’Estat Francès (i, per tant, tota la legislació que se’n deriva), hi ha un grup de mainatges que poden fer la seva vida escolar en català. I parlo de vida, perquè a La Bressola hi passen moltes altres coses, que simplement aprendre el que marca el currículum; i, per tant, hi fan una vida en català.
En realitat, la voluntat és imitar una societat normal i corrent, com qualsevol altre, i que tot allò que passa dins el centre educatiu, sigui tan natural, que ningú es plantegi res més que seguir amb la normalitat establerta. Les interaccions són en català, les classes òbviament també, les estones d’esbarjo, les cantines, les reunions… I és que la immersió en català no és només ensenyar la llengua, o dirigir-se en català als infants, sinó fer-ho a tothora, i amb una premissa clara, fer estimar la llengua. Fer-la útil per a les interaccions entre iguals – altres infants no només de la seva edat-, i també amb els altres – els adults-. I aquí rau un dels eixos claus: la verticalitat.
Tenim escoles petites, familiars i en verticalitat, que afavoreix aules amb infants de diferents edats. Això no és casual ni per necessitat, sinó per voluntat expressa de simular la realitat de la societat. Infants grans i més petits compartint entorn d’aprenentatge, ajuda mútua, referents lingüístics positius i entenent que tothom té un paper clau en aquest engranatge. Un aprenentatge conjunt, que implica que el mestre ha d’estar atent de tots i cada un dels infants – com hauria de ser a totes les escoles del món!-, facilitat o condicionat per un sistema que en haver-hi tants nivells diferents expressos (infants de 2, 3, 4 i 5 anys barrejats a la maternal, per exemple) ens facilita entendre als que hi treballem que no s’hi val a homogeneïtzar l’ensenyança, perquè l’aprenentatge de cada un serà diferent per capacitat, ritme, estimulació prèvia… i edat.
D’aquesta voluntat de recuperació lingüística, i de la verticalitat expressa, en surt un darrer element. El treball cooperatiu basat en els projectes. Evidentment, el mestre hi segueix tenint un paper clau, però aquesta manera d’enfocar les classes fomenten la interacció entre infants –de diferents edats, recordem-ho-, i per tant, l’aprenentatge entre iguals. Estigmatitza menys la diferència, perquè tothom aprèn a ritmes diferents, i tothom pot reenganxar-se a mesura que assoleix un coneixement concret. I el més important, estableixen el català com a llengua d’ús, d’aprenentatge, de comunicació. Una llengua útil, de projecció i de futur que, com deia a l’inici, a la realitat nord-catalana no només és una necessitat, sinó un imperatiu de fer-hi quelcom per tota aquella gent que ens estimem la llengua i l’educació. Perquè és a través de l’educació que fem llengua, i a través de la llengua i l’educació que fem part dels Països Catalans.
El Diari de l’Educació, 2025