M’agrada de tant en tant anar descobrint restaurants nous on es mengi bé i el personal que t’atén estigui feliç i t’aculli bé i amb optimisme. Darrerament, he anat a dinar a La Pau a Barcelona, el Repartidor de l’Hospitalet de Llobregat, el Norai al Museu Marítim i Cal Xapes a Cornellà de Terri, i en tots ells ho he aconseguit. Sabeu que tenen en comú aquests quatre restaurants? Que són gestionats per entitats o fundacions (El Llindar, Tot Raval amb el seu projecte Norai, AD Iniciatives Socials…), que treballen amb escoles de segones oportunitats, ara us explicaré com els he conegut.
Durant el curs passat el Grup d’Educació de RELLA, tot treballant el tema de la segregació escolar, l’equitat i l’abandonament escolar, vam entrar en contacte amb l’Escola Municipal de Segones oportunitats de Barcelona (E2O Escola municipal de Segones Oportunitats).
Amb ells vam fer tres trobades: una d’inicial on ens explicaren l’origen del projecte i el seu funcionament general. Una visita del Grup d’Educació a l’Escola E2O situada al Camp de l’Arpa, o ens vam situar en el treball i organització de l’escola. Per tancar el cercle a finals de curs vam fer una taula rodona amb la participació de 4 alumnes de l’escola que ens van explicar la seva experiència i vivència personal des del seu fracàs a l’ESO i el seu pas a l’escola que els ha canviat totalment la seva vida.
Els canvis, sense el suport i complicitat del professorat no tenen cap possibilitat d’èxit
La primera reflexió que vull fer és sobre el pas i el funcionament general de l’ESO en el nostre sistema educatiu. La LOGSE va fer obligatòria l’educació bàsica fins als 16 anys, i va separar l’etapa entre primària i secundària a 12 anys i no a 14 com s’havia fet abans. Hi havia el BUP pels que es treien el Graduat Escolar, i la FP, amb molt absentisme escolar, pels que no el superaven i que molts cops només servia per tenir els alumnes ocupats fins que es podien incorporar el món laboral, La situació era de clara discriminació educativa.
Un canvi de paradigma en l’educació secundària que necessitava el país, però que no es va saber aplicar bé. La formació permanent va ser imposada des de dalt, sense molt pressupost (molts sectors del món educatiu reclamaven un finançament específic per fer front a tots els reptes que la nova llei plantejava) i sense tenir en compte la realitat dels qui treballaven als instituts, ni com fer-los còmplices de la millora social i equitativa del canvi. Sense obligar a fer una transformació, que molts no veien com a positiva pel sistema educatiu. En lloc de convèncer es va imposar aquest canvi.
No es poden fer canvis estructurals sense el suport clar dels docents que l’han d’aplicar, ja ho sabem des de sempre, els canvis, sense el suport i complicitat del professorat no tenen cap possibilitat d’èxit, però l’administració educativa continua amb aquest sistema de decidir des de dalt a cops de lleis i decrets com transformar el sistema, sense cap possibilitat d’èxit, sense el suport i la complicitat dels docents implicats.
En una entrevista recent, Pepe Menéndez, que ha treballat molts anys com a director de l’escola Joan XXIII de Bellvitge, diu: “La pregunta que hem de fer a un professor que entra en una escola és: tu creus que tots poden aprendre? Si ho creu, els alumnes aprendran, però si no ho creu els més insegurs no aprendran. (…) Necessitem respectar els ritmes d’aprenentatge de cada alumne i superar aquesta escola industrial que ens diu que en aquest curs cal aprendre aquest currículum.”
Un cop fem que tothom segueixi escolaritzat en el mateix tronc educatiu fins als 16 anys, cal transformar el centres de secundària. En aquesta nova etapa, cal acollir a tothom, tingui bon nivell educatiu o li costi seguir el ritme proposat. Calia un canvi estructural, un canvi de mentalitat per uns professors que no havien viscut mai aquesta situació.
Els nois i noies de les escoles de segones oportunitats es queixen que van ser abandonats i exclosos del sistema
Va haver-hi un esforç per part de molts instituts de fer aquest canvi, però a molts docents els va costar i encara els hi costa molt ara, adaptar-se a aquest nou estil més inclusiu i obert a tothom. Calia fer un canvi radical de què ensenyar, de com fer-ho per arribar a tots i totes. Treballar segons les seves necessitats, els seus interessos i situacions, no a partir d’un currículum pensat només pels que se’n surten, i això vol dir una nova manera d’educar, i això costa molt de construir si no es té clar.
Els nois i noies de les escoles de segones oportunitats es queixen que van ser abandonats i exclosos del sistema, sense cap orientació que els ajudes a buscar camins diferents dins el seu procés d’aprenentatge. Agraeixen que en les escoles de segones oportunitats els escoltin, els animin i orientin a trobar el seu camí educatiu segons els seus interessos i partint de les seves possibilitats actuals d’aprenentatge. No es discrimina el treball manual de l’intel·lectual, com es feia a l’institut, se senten persones escoltades, útils i recuperen la seva autoestima que havien perdut a l’ESO. Quan parlen del seu pas per aquestes escoles els ulls els hi brillen, surten del pou i recuperen les ganes d’aprendre i se senten motivats per fer moltes coses, feia uns anys impensables, com ara arribar a poc a poc i amb el seu ritme a la universitat.
Només hi ha una escola pública i és municipal de segones oportunitats a Barcelona i moltes altres que funcionen a base de fundacions i entitats que lluiten, molts cops dins la precarietat per aconseguir tirar endavant aquestes escoles.
Si el sistema funcionés com cal, no haurien d’existir aquests tipus d’escoles de segones oportunitats i hauria de ser normal en els instituts orientar, motivar i acompanyar aquests alumnes cap a maneres diferents d’aprendre perquè es puguin realitzar com a persones lliures i autònomes. Però mentre això no passi, benvingudes aquestes escoles.
És un escàndol que ara que parlem de lluitar contra l’abandonament escolar prematur no es faci res des de les administracions educatives per aconseguir que tothom tingui el dret a una educació motivadora, engrescant i real. Fer-ho no sembla tan complicat, les experiències existeixen i són exitoses, què manca per a generalitzar-les? A què o a qui hem d’esperar?
Si el sistema funcionés com cal, no haurien d’existir aquests tipus d’escoles de segones oportunitats
Molts d’aquests nois i noies treballen en el món de la mecànica, la fusteria, la perruqueria, reparen els nostres electrodomèstics i també en aquests restaurants que us he parlat a l’inici de l’article, els veus feliços, competents en la feina que fan, contents, amb ganes d’aprendre i com em va dir una de les cambreres de La Pau: “aquí aprenem a volar”, hi estem un temps i després hem de volar a buscar-nos una feina, amb tot el que hem après aquí… És una molt bona sortida al món laboral…
Veient aquests joves, no entenc com encara estem parlant tot el dia de dades d’abandonament escolar, informes, jornades de reflexió i no es fa res per revertir aquesta situació, tenim la solució al davant i seguim mirant cap a un altre costat.
Què en diran d’aquest tema els gurus mediàtics de moda: Gregori Luri, Damià Bardera, Andreu Navarra, Xavier Diez i altres que defensen un altre model educatiu que està obsolet, on l’aprenentatge de projectes de treball i el treball cooperatiu no hi té cabuda. Quan estem en una societat que necessita persones crítiques, participatives, formades en àmbits molt diversos, que desenvolupin i construeixin projectes comunitaris per poder avançar i construir un món millor.
Escoltant a aquests nois i noies vas entenent la seva situació de fracàs que han viscut dins el sistema ordinari i el canvi de vida que els hi han aportat aquestes escoles, que més que escoles de segones oportunitats, s’haurien d’anomenar Escoles de Noves Oportunitats. El model actual és radicalment diferent del de la nova secundària obligatòria que reclamen aquests joves en nom de molts que no ho han pogut viure com ells.
Les administracions educatives, sobretot el Departament d’Educació i els Ajuntaments han de fer-hi molt, però el veritable canvi educatiu ha de venir del paper dels mestres i professors que han de creure que tots els seus alumnes, nois i noies, poden aprendre i trobar el seu camí dins d’un sistema educatiu obert, flexible i inclusiu. Hem de facilitar-los les estratègies per poder-ho fer. Sense aquest convenciment vital, no farem res, per molts suports que es donin des de dalt.
