Com penseu que caldria reaccionar com a societat si hi hagués un hospital que s’ocupés només dels sans, i deixés els malalts de banda?
Això és el que denunciava el mestre toscà Lorenzo Milani, Don Milani, des de la seva petita escola parroquial de Barbiana cap als anys seixanta del segle passat, amb una metàfora molt clara del que segons ell era l’escola pública de la Itàlia d’aleshores.
Avui, quaranta anys més tard, Rosa Sensat edita de manera molt oportuna el segon llibre en català d’aquest mestre italià, mort massa jove als 44 anys. El primer llibre va ser, i és encara, una referència pels mestres : Carta a una mestra. Aquest segon es titula “L’obediència ja no és una virtut”. Dic que és oportuna perquè ara més que mai els mestres haurem d’aprendre a desobeir. La desobediència, en educació és una forma de protesta i de reivindicació molt potent, perquè es fa des de l’acció. Una acció que vol transformar, d’acord amb els propis principis. Desobeir els cants de sirena dominants que posen l’educació al servei de la competitivitat.
No podem acceptar que es vulgui fer l’escola homogeneïtzadora. Desobeïm, qüestionant-nos els espais i els temps educatius per fer-los més flexibles, on cada infant trobi maneres i contextos diversos per aprendre. No podem acceptar una administració educativa que ofegui de burocràcia la gestió de les escoles. Desobeïm a emplenar aplicatius per fer estadístiques que després no se’ns retornen. No podem acceptar que els Consells Escolars perdin protagonisme en la presa de decisions de l’escola. Desobeïm, donant el poder al Consell Escolar a cada escola encara que no s’exigeixi. No podem acceptar que cap tribunal imposi un percentatge de llengua, sigui la que sigui. Desobeïm, parlant en la llengua que creiem que cal parlar a cada escola. No podem acceptar que el pressupost en formació continuada aquest curs hagi estat de zero euros. Desobeïm, matriculant-nos a les escoles d’estiu organitzades pels moviments de mestres. No podem acceptar que l’escola pública es fonamenti en un sistema d’escoles en competència entre elles, amb mestres en competència entre nosaltres, amb infants i joves disputant-se un espai d’excel·lència privilegiat i accessible a uns pocs escollits. Desobeïm, creant una manera de fer escola genuïna, inclusiva i respectuosa amb les diferències.
L’escola pública ha de ser de tots, i per a tots. Si això es qüestiona, tenim no només el dret sinó el deure de desobeir, fent la millor escola que sapiguem fer, la més democràtica i participativa, la que tingui més en compte el punt de vista dels infants i els joves amb qui treballem, la que ens faci a tots ciutadans més compromesos. Però amb l’actualitat d’aquests dies, amb barris de Barcelona que surten al carrer i mestres en vaga de fam com el company Jaume Sastre, veiem força clar que la ciutadania compromesa resulta massa incòmoda. Per això us aconsello que llegiu Lorenzo Milani i tindreu més ganes de desobeir.
