Que l’escola és una institució social, és del tot evident. Resulta, però, encara massa freqüent trobar propostes educatives i curriculars (algunes fins i tot oficials) que, seguint la visió jesuítica dels exercicis espirituals, proposen que l’escola s’ha d’aïllar de la realitat per poder “preparar per a la vida” els infants, cal que no es distreguin. Després de l’escola, els infants podran afrontar d’una manera més eficaç i “amb èxit” les dificultats que els plantegi la realitat. I això es pot dir tenint com a punt de partida el fet que l’escola ha de donar resposta a les demandes de la societat; no deixa de ser força paradoxal.
Dissabte dia 13 de desembre el periodista i escriptor Joan Barril ens ha deixat. Molts ens sentim tocats per aquest trist esdeveniment, i justament per això voldria retre-li un petit reconeixement des del blog, perquè en Joan també va tenir una aportació educativa.
De fet en Joan Barril ha estat justament un bon exemple del que és la relació escola-societat que tant preocupa tothom que s’ha sentit implicat en qualsevol innovació educativa. L’escola no es pot aïllar de la societat en què viu, cal que hi hagi un intens flux entre elles dues, i en Joan Barril va donar una dimensió molt enriquidora en aquest lligam entre l’escola i la societat. Amb una sensibilitat extraordinària i el seu personal ritme lent (de l’educació lenta) i reflexiu difícil d’oblidar, en “La pissarra” va donar veu a l’escola, cosa que després va tenir continuïtat en altres programes. Quanta gent va estar pendent de la pissarra! Què de converses no va suscitar! Quina sort haver pogut tenir en Joan Barril com a comunicador de les preocupacions del nostre país, amb el seu suau i lent reflexionar sobre la realitat, ens ha fet repensar moltes coses.
Hem d’obrir els murs de l’aula com demanava McLuhan als anys seixanta del segle passat. L’escola ha de deixar entrar la societat en tota la seva varietat i diversitat, i amb totes les seves tensions i realitats. Alhora, però, l’escola ha de fer sentir la seva veu, perquè hi ha d’haver intercanvi, millor dit, hi ha d’haver experiències compartides, perquè aprendre se n’aprèn al llarg de tota la vida i l’escola ha de viure amb plenitud en la societat.
Cal que amb el seu suau i lent ritme es projectin els treballs de l’aula a la funcionalitat i la implicació social del nostre alumnat. L’aprenentatge servei ha de ser la base que doni sentit social als aprenentatges de l’alumnat, perquè els aprenentatges continuïn al llarg de tota la vida. I perquè l’escola, mestres i infants, han de fer sentir la seva veu, els seus projectes i neguits a la resta de la societat; els ha de compartir AMB i EN la societat.
A poc a poc, i tot prenent un cafè de la República, amb Nane Tsora sonant de fons, recordarem una veu molt estimada que ens va fer pensar i ens va fer parlar EN, DES DE i PER A l’escola i la societat.
