Barrejat amb els familiars vaig participar a les activitats de fi de trimestre d’un institut. Eren les sis del vespre. Una celebració pensada per als familiars i amb la implicació de l’alumnat i del professorat.
Vaig veure i escoltar el que feien o representaven i el que explicaven els nois i noies alumnes del centre. El que vivia no s’assemblava gaire al que vaig viure els meus anys d’alumne de secundària. Quina enveja! Si l’alumnat expressava aquells resultats no era perquè sí, era degut al tipus d’ensenyament que rebien del seu professorat. Mostraven autonomia, iniciativa, capacitat de treball en equip. Exposaven treballs que havien realitzat. N’hi havia de molts tipus: tasques manuals, digitals, de convivència, de reflexió sobre valors, de representació escènica (adreçades a escoles de primària), de percussió corporal… treballs que implicaven a escoles i veïns de l’entorn proper… Les famílies trobaven un institut arrelat al barri.
Va ser molt agradable i molt engrescador veure adolescents, pares, mares, familiars i professorat compartint unes hores junts tot valorant la feina feta al llarg del trimestre. Una bona feina.
És molt important que es doni una estreta relació entre els components d’una comunitat escolar. L’alumnat pot exposar el que han treballat, els familiars poden escoltar, veure, preguntar, intervenir, dialogar amb els seus fills i filles al voltant dels treballs, el professorat en un segon pla, atent al que passa, a intervenir si cal, a ajudar, animar, ordenar les actuacions… Un petit tast de com hauria de funcionar l’ensenyament a casa nostra, de com haurien de funcionar els instituts amb nois i noies que tenen una edat per poder actuar, per poder ser protagonistes dels seus aprenentatges, de la vida del centre escolar.
Unes exposicions i representacions que van durar minuts però que darrera hi havia hores de preparació. Tots els nois i noies que vaig veure estaven contents, s’ho passaven molt bé fent allò que els tocava fer; n’estaven orgullosos de poder explicar-ho i que persones adultes els escoltessin i, a més, els aplaudissin.
Imagino que els professorat estava igual de satisfet i feliç. Penso que n’han d’estar. Han passat molts dies de feina amb el seu alumnat i moltes estones de programació a casa.
S’acabaven les classes i començaven les vacances: els profes, com tothom, necessitem viure i compartir tot allò que fem i també necessitem descansar i viure la nostra vida perquè la feina de qui ensenya no s’acabaria mai. És una feina que desgasta perquè implica de cap a peus, emocions i sentiments, per això costa desconnectar. És una feina que fa il·lusió, que cansa i que compensa. Les vacances fan falta per tornar-hi després.
