La ministra d’Educació francesa, Najat Vallaud-Belkacem, amb motiu de l’atemptat a la revista Charlie Hebdo, va adreçar una carta a tot el professorat on els recordava que, més enllà de les assignatures concretes i dels resultats dels exàmens, la raó de ser de l’escola és la formació de ciutadans i la vivència i assumpció de valors fonamentals com la llibertat (de consciència, d’expressió, de ser qui vulguis ser, de donar sentit a la pròpia vida), la igualtat i la fraternitat (que tots hem de ser radicalment iguals en drets i deures, que les diferències han de ser reconegudes i respectades, però que les desigualtats i les discriminacions han de ser corregides i combatudes).
Davant de fets com aquest, és important fer una lectura de la realitat acurada i reflexiva, sobretot perquè és una realitat que ens afecta: no solament perquè res del que és humà ens és aliè, sinó perquè també a casa nostra l’atur, la precarietat i l’exclusió social han deixat molta gent a l’estacada, ressentida i sense res a perdre; perquè tenim un problema seriós d’integració de la immigració estrangera arribada aquests darrers anys, i dels seus fills, i perquè el terrorisme és un fenomen global i, a més, amb significats a escala planetària.
No estem davant d’una guerra de civilitzacions, ni d’una ofensiva contra els valors que alguns qualifiquen d’europeus, tal com pregona interessadament l’extrema dreta, sinó que aquí s’expressa un conflicte doble: la lluita per una redistribució més equitativa dels recursos, en un moment d’extraordinària polarització de les desigualtats, per part de sectors abandonats a la seva sort, a qui es fa culpables de la seva desgràcia, i una lluita pel reconeixement com a ciutadans de ple dret, sense que per aconseguir-ho es vegin obligats a renunciar a la seva identitat, a ser qui volen ser.
Ni en un camp (el socioeconòmic) ni en l’altre (el cultural-identitari) els estats són neutrals, sinó que a través de la seva legislació, serveis i sistemes, imposen unes determinades polítiques, recompenses i sancions que fan francament difícil, per no dir impossible, l’exercici efectiu i ple dels drets humans reconeguts universalment per part de les minories. Perquè es tracta d’això: dels drets humans universals, i no d’uns suposats valors patrimoni d’Occident, utilitzats com a arma llancívola contra els qui reclamen més igualtat i reconeixement.
Des de fa ja uns quants anys, a Catalunya s’ha treballat per promoure l’anomenada educació intercultural. De fet, dins del projecte de convivència que tots els centres han de tenir, s’hi inclou un apartat que la defineix com la «resposta pedagògica a l’exigència de preparar la ciutadania perquè pugui desenvolupar-se en una societat plural i democràtica».
És a dir, que no és una formació per a immigrants, ni un programa per a les escoles amb percentatges significatius d’alumnat estranger, sinó una feina de totes les escoles, de tot el professorat, amb tot l’alumnat i per a tota la ciutadania. I indica que aquesta educació intercultural s’ha de bastir sobre tres eixos: la igualtat (una educació de qualitat i amb altes expectatives per a tothom, més eficaç i integradora), la diversitat (comprendre el món en tota la seva diversitat, valorar les llengües i cultures de tots, gestionar de forma positiva els conflictes, participar en un projecte de futur compartit) i la identitat (contribuir a la construcció de personalitats madures i responsables).
Les bases estan donades. Ara ens cal, com a professionals, prendre’n consciència i traduir-les en actes dia a dia, amb constància i determinació.
(Editorial de Perspectiva Escolar 380 -Març/Abril 2015)
