Per molt que passi el temps, hi ha coses que són de sempre: així que per fer de mestre, se n’ha de tenir vocació.
Hi ha noms que ells sols encarnen de manera indiscutible aquesta idea; per exemple, un Pestalozzi o un Korczak. Conservo un llibre, ja antic -publicat per l’editorial Labor el 1934- que a mi personalment sempre em va ajudar, que és tot ell una reflexió profunda sobre la vocació. És L’ànima de l’educador i el problema de la formació del mestre, de Georg Kerschensteiner. Encara que avui ja estic allunyat de l’experiència directa de l’escola, no puc agafar aquest llibre sense una emoció. Hi trobo destacades paraules com satisfacció, inclinació, simpatia, gaudi, tendència. I, per referir-se a un mestre vocacional, parla de “naturaleses del tipus de Pestalozzi”.
La vocació seria, aleshores, la satisfacció inesgotable que produeix la pura inclinació envers una influència en el desenvolupament de l’infant. També, tenir una sensibilitat psicològica innata i un interès per l’home futur. I conté una pàgina admirable sobre el bon humor com a sentiment de vida, un sentiment perfecte, diu, una concepció i una comprensió de la vida que fa brotar aquella alegria tranquil·la, aquella tendència lluminosa que caracteritza els veritables educadors, una disposició que és tan incompatible amb el pessimisme com distant d’un optimisme despreocupat. El mestre coneixerà el valor de les grans coses sense perdre el sentit del que és petit i penós, del que és infantil i insuficient, del que és imperfecte i aparentment sense valor. Per descomptat, mai no ha de caure en la burla o el sarcasme, perquè fan mal.
L’educador hauria d’examinar-se, amb naturalitat, sobre la seva vocació. La vocació sovint és un do, però es pot afavorir. I si un s’hi reconeix jo diria que hi ha de respondre. Hi ha els grans noms que tots tenim al cap i que admirem i fan respecte, i d’altra banda hi ha, sobretot, l’estol anònim de mestres que fan el país i que els nostres infants recordaran.
