Des de que estic jubilat que em dedico a repassar pausadament quines activitats m’han ajudat a mantenir les brases de la passió que sempre he necessitat per no defallir davant les dificultats de l’exercici del meu ofici d’aprenent de mestre.
N’hi ha moltes i variades, però n’hi ha una que ara la percebo amb una major nitidesa, com quan t’estires a terra per contemplar el cel una nit serena i reconeixes una estrella per la seva brillantor. Evocar-la produeix la mateixa tebior que acostar-te a la llar de foc i notar com l’escalfor t’arriba mansament.
Aquesta activitat és la conversa distesa, sense massa pretensions, amb altres persones que viuen el mateix ofici i que, per tant, parlen un llenguatge comú, aquell que sorgeix de les llums i de les ombres que dóna la vida quotidiana.
Una conversa distesa, dic, on tots valen el mateix. Una conversa distesa on tothom s’escolta i on sovint regna el sentit de l’humor, la capacitat de mirar-se des d’una certa distància i desdramatitzar-se. Una conversa distesa que està a les antípodes dels sabers dels tertulians que van de programa en programa parlant de tot per no dir massa cosa.
Una conversa de gent humil que afronta problemes d’una gran complexitat, perquè ajudar a que els altres es facin seu el coneixement i s’hi interessin mentre descobreixes que tu formes part del grup que aprèn amb una funció un pèl diferent, no és cosa fàcil. Desig curiós, aquest nostre, de confiar que el deixeble es convertirà en el mestre i arribarà el dia que ens deixarà de la mà per transitar tot sol conscient, però, que continua necessitant la companyia dels altres. Sortosos els que caminen també amb la companyia del que han compartit amb els seus i les seves mestres.
Una conversa distesa entre éssers humans que saben que no ho saben tot ni de bon tros, que no són estúpids ni grollers, que situen les necessitats dels seus i de les seves alumnes al centre del debat i que, de tant en tant, es miren amb compassió i, si convé, riuen i ploren plegats, però que saben que demà, quan saltin del llit perquè el rellotge els empeny amb les seves urgències, observen la seva imatge al mirall del lavabo per veure com el cansament encara no ha desaparegut del tot. En aquest moment intueixen que mai més no ho farà. Justament aleshores es diuen amb veu clara: bell ofici, el nostre.
I així fins a la fi del temps.
