Un altre any tornem a celebrar el dia Internacional de la Dona. Es torna a parlar de la situació de les dones, de les desigualtats a nivell mundial, els mitjans audiovisuals van farcits de dades que ens en donen una panoràmica general.
No faré una anàlisi de les dades macro, no sóc cap experta i no puc aprofundir en un tema tan complex. Jo em fixo en les coses petites del meu voltant, en els gests nimis, en allò que les dones fem cada dia i que són el substrat, el corrent soterrani que afavoreix la desigualtat que encara patim, a voltes imperceptiblement, a voltes com una petita nosa que païm sense adonar-nos-en.
Potser l’home fa la compra, però és la dona qui fa la llista
Quan sento parlar a dones, sobretot joves, en converses disteses on es comenta el dia a dia, m’adono que la responsabilitat de l’organització familiar recau en elles. En la majoria de famílies és la dona qui es preocupa de la intendència, potser l’home fa la compra, però és la dona qui fa la llista. És la dona qui està al cas de la renovació de vestuari de les criatures i no diguem de la roba de casa, aquest és un territori absolutament femení. És la dona qui porta el control de les visites mèdiques, potser el pare porta filles i fills al metge, però és la mare qui està al cas del dia i de l’hora en què s’hi ha d’anar. És la dona qui… Podríem estendre la llista però crec que no cal, queda palesa quina és la intenció.
El més sorprenent és que una bona part de les dones no fan cap qüestionament de la seva situació, l’accepten, fins i tot ho troben natural, consubstancial amb elles mateixes, com si formés part del seu ADN.
Quan parlem del tema amb grups d’amics o en tertúlies familiars sempre hi ha qui assegura que tot ha canviat molt, que les desigualtats pràcticament han desaparegut; segons la meva percepció, aquestes opinions són més fruit d’indicadors poc consistents que d’allò que en realitat passa.
On aquesta percepció és més simptomàtica és en l’adolescència. És preocupant que les noies trobin totalment “normal” complaure els nois, el fet que ells tinguin tot el dret a fiscalitzar el seu mòbil o a dir-los com han d’anar vestides. Què ens està passant? Què hem fet malament? Quin model estan reben de la societat adulta? Quins valors els estem transmetent?
Segles i segles de patir aquest estat de coses, aquestes condicions, ens ha fet ser com som
Casualment, fa pocs dies he acabat de llegir un llibre que, malgrat no tracta específicament sobre les dones, sí hi fa referència constant. Llegint-lo he entès quines són les raons d’aquesta submissió voluntària, d’aquesta acceptació sense reserves de les desigualtats tant a nivell social com familiar.
Diferents societats, començant per la grega, bressol de totes les civilitzacions i de la democràcia, han adjudicat a la dona un paper secundari. Això ha estat una constant al llarg del segles: durant cents d’anys no se’ns ha permès l’accés a l’educació, se’ns ha exclòs de la política; les accions violentes en l’àmbit familiar han estat sovintejades sota la consideració implícita de ser propietat dels pare i, posteriorment, del marit, maltractaments que han format part dels “costums socials” justificats pels poders establerts.
Segles i segles de patir aquest estat de coses, aquestes condicions, ens ha fet ser com som. Saber d’on venim ens ajuda a entendre el per què de tot plegat. Saber la nostra història ens ha d’ajudar a propiciar canvis, canvis com els que van aconseguir dones valentes i generoses, dones que van entendre que havia arribat el moment de dir prou, dones que a finals del segle XIX van lluitar pel dret de vot d’aquest col·lectiu i que, posteriorment, van continuar demanant-ne d’altres. Va ser l’inici d’un camí llarg que requereix, sense cap dubte, el convenciment i la voluntat ferma, la determinació en construir la nostra vida quotidiana en base al principi d’igualtat entre homes i dones.
