
Deu mil nens desapareguts? Quin nou i malèfic flautista d’Hamelín ha decidit cobrar-se en carn infantil l’incompliment dels compromisos fundacionals d’Europa, de l’Europa dels drets humans? Estúpid flautista que has anat a cobrar entre les víctimes i no entre els que no són fidels als compromisos d’Europa! De l’Europa com l’hem entès fins ara, de l’Europa que neix després de l’extenuant guerra contra el nazisme, de l’Europa que des de la utopia ens feia avançar pragmàticament, sí, a poc a poc, però avançar.
Europa hauria de poder acollir a tothom per poder ser conseqüent amb els nostres compromisos i amb aquelles persones que rebem. I el mirall que ens retorna la nostra imatge és desgraciadament un mirall ben fidedigne: la imatge esgarrifosa no és el producte d’una òptica deformadora; la imatge és esgarrifosa perquè la realitat ho és.
Les solucions no són fàcils i encara menys miraculoses; cap flauta ens salvarà de les desgràcies. Però des d’aquesta constatació, també cal dir, sobretot ara, que la solució serà europea o no serà. Que la solució no pot ser que, des de la nostra indignació totalment justificada, ens sumem a aquells que des de fa temps treballen en contra d’una construcció europea, perquè la construcció europea és, ara com ara, l’única eina que ens permetrà respondre, des d’una òptica de progrés, a les desgràcies que ens afligeixen.
Ah, i mentre mirem els que han aconseguit fugir, mentre ens calen mesures que no els facin anar d’un horror a un altre, no oblidem les causes de la seva fugida, no oblidem els interessos econòmics que s’aprofiten del fanatisme i la tirania, no oblidem qui fa les armes que els maten. La indignació està molt bé, però si no es tradueix en acció, social i política, és una flamarada que passa i que ens deixa preparats per pujar un graó més en la indignació que assumirem en el futur. Dissortadament, Europa viu una doble moral.