Deixar fer no és mantenir-se únicament al marge.
Estrictament al marge.
Estar fora.
No prendre part.
No parlar.
No intervenir
(No respirar).
Deixar fer no és
permetre una orgia de superficialitats,
sense observar:
el gest, l’acció,
la dansa de la ment…
donant a entendre que tot s’hi val
(i que res no importa, mentre no faci mal).
Deixar fer és acompanyar
i descobrir la tímida frontera
que neix i que existeix
entre el poder i el no poder,
entre la raó i l’acció,
entre el sí i el no,
(Buscant un fil per estirar).
Deixar fer és acompanyar
en un viatge personal,
en un procés únic i individual.
Meravellar-te observant un creixement.
Sentint-te’n una mica part
i estant al costat
(Per si cal).
Deixar fer és l’art de preguntar.
Aprendre l’art
de fer les preguntes adequades.
Aprendre l’art
de trobar les paraules exactes.
Aprendre l’art
de buscar el moment concret
(destriar i cultivar els silencis productius).
Deixar fer és l’art de gestionar
el temps i l’acció,
la paraula i el silenci,
l’espai d’un i de més d’un,
la mirada que acull,
l’orella que escolta,
la mà que busca
(el moviment i l’aire que es desplaça).
Deixar fer
és la presència
sencera i discreta.
Com el record del sol en l’aire tebi
un capvespre de primavera.