La història ens explica mil vegades que, sovint, quan es duen a terme canvis en les estructures polítiques, econòmiques o socials de les societats, hi ha qui cau en la temptació de fer taula rasa de la situació anterior i negar de manera vehement tot allò que li recordi el passat. Tinc la impressió que això és el que està passant en aquests moments que bufen aires d’innovació metodològica a l’educació.
Que bufin aires de renovació a l’educació és una excel·lent notícia, vagi per endavant. No obstant, alguns que ja fa dècades que som a l’educació trobem a faltar no sense sorpresa, en aquesta nova dinàmica de renovació, alguns aspectes llargament demandats i que no apareixen en l’agenda reformadora. Per exemple, la inversió en educació. Sabem perfectament que pel que fa al percentatge del PIB que s’inverteix en despesa educativa, som a la cua dels països de l’OCDE i de la UE. Espanya hi inverteix el 4,42% del PIB. La mitjana dels països de l’OCDE és del 5,6%; i la mitjana de la UE, el 5,25%. La inversió a Catalunya és del 2,8%. Seria fantàstic poder experimentar algun dia què se sent com a professor o professora en una situació d’augment de la inversió en educació i, especialment, observar com es podria traduir aquest augment en la pràctica quotidiana dels nostres centres.
És imprescindible uns bons usos, una ètica per poder viure lliurement dins la civilització mediàtica on vivim
Un altra de les qüestions estranyament oblidades en aquesta nova situació és l’alfabetització mediàtica. Sí, allò que en els països anglosaxons en diuen Media Literacy i que consisteix en dotar els nens i nenes d’eines d’interpretació i anàlisi de tot allò que veuen a les seves pantalles, a més d’impulsar la creativitat a través de la producció escolar creativa. La Media Literacy o l’educació en comunicació remarca que amb les TIC soles no n’hi ha prou. És imprescindible uns bons usos, una ètica per poder viure lliurement dins la civilització mediàtica on vivim. I el silenci al voltant de l’alfabetització en els mitjans de comunicació resulta més sorprenent quan és justament un element cabdal d’interdisciplinarietat, una pràctica educativa que trenca amb la compartimentació de les àrees i aposta per una educació més transversal.
Un dels aspectes més demonitzats quan es parla de la innovació educativa és la classe magistral. Es diu que s’han d’acabar i que el que importa és plantejar a l’alumnat reptes en funció de projectes que ha de realitzar. Absolutament d’acord en establir projectes que estimulin i motivin l’alumnat, però els projectes són perfectament compatibles amb intervencions dels docents que esperonin els nois i noies a la recerca, que fomentin el fet de pensar per si mateixos, que transmetin pautes de d’anàlisi, que facin arribar visions de vida crítiques i alliberadores. És indubtable que el docent ha d’intervenir, s’ha de deixar sentir en la tasca pedagògica que permeti discriminar davant la saturació d’informacions. La divulgació del coneixement no és suficient si no l’envolta una operació que possibiliti el desenvolupament d’arguments propis. I en això, el discurs, les paraules del professorat tenen un paper clau.
L’escola i els centres d’esplai tenen funcions primordials en l’educació dels nois i noies, però no poden confondre els seus papers
El problema de la classe magistral és que es faci malament, sigui pesada, avorrida i monòtona. ¿És possible plantejar-se un projecte sense una mínima base teòrica que necessàriament el professor o professora ha de fer descobrir, a ser possible amb una classe magistral el més magistral possible? Que els alumnes manipulin, es moguin, treballin en grup, s’integrin en la pràctica, és necessari en determinades fases del seu aprenentatge. Però potser no en totes. També cal que sàpiguen escoltar i meditar allò que se’ls transmet. L’escola i els centres d’esplai tenen funcions primordials en l’educació dels nois i noies, però no poden confondre els seus papers.
El que això signa ha viscut els millors moments de la seva vida acadèmica com a estudiant assistint a classes magistrals de gran professors i professores. Classes magistrals que eren l’expressió de la saviesa de qui les impartia, que feien descobrir noves perspectives i que aportaven elements de crítica i reflexió. És cert que també recordo classes magistrals deficients, on el docent improvisava i demostrava la seva manca de preparació a l’hora d’abordar el temari establert.
Penso que la formació permanent del professorat és una altra de les qüestions que també caldria repensar. D’una banda, probablement cal menys didactisme i més formació de fons. En una societat com la nostra que venera i deïfica els 140 caràcters com a forma de comunicació, que ja li està bé tanta superficialitat, que no reacciona davant de tanta banalització, probablement li cal unes referències culturals més aprofundides, una capacitat d’interpretació més sòlida, una cultura moral més clara. De l’altra, la fórmula tradicional del curset encara que se l’adorni amb ribets de coaching de màrqueting nord-americà, hauria de deixar pas a un aprenentatge o assessorament més concret a peu de centre, a peu d’aula, d’acord amb les necessitats i objectius dels projectes educatius que es vulguin assolir.
