Vaig participar a la jornada Els drets de l’infant a la ciutat, organitzada per l’institut de la infància i l’adolescència. Una de les experiències que s’hi van presentar era ‘Camí escolar, espai amic’. Allí vaig poder escoltar, també, opinions d’en Francesco Tonucci sempre útils i convenients per educar millor els infants.
Em va interessar la proposta del camí escolar. Que els nens i nenes puguin anar a escola sols i amb tranquil·litat i que es recuperi l’espai públic per a les persones, un espai que actualment han ocupat els vehicles, sobretot els cotxes particulars.
A la meva infantesa, anys 50 del segle passat, era més habitual veure infants de 5-6 anys anant a escola sense adults que els acompanyessin. No vol dir que anéssim sols: amics i companys podíem anar en grup. Avui sembla que les pors ho estan impedint. També és cert que començar l’escola als tres anys no és el mateix que començar-la al sis, però si parlem de l’etapa de primària, podrem comparar-la.
Per què avui dia van gairebé sempre acompanyats? Per por, pel trànsit (a la meva època n’hi havia molt poc), pels perills de l’anomenada inseguretat, per sobreprotecció… a la jornada es van presentar experiències actuals que ajudaven a superar les angúnies de pares i mares, tot establint uns itineraris amb millores de l’espai (voreres, passos de vianants, semàfors…), amb participació de les AMPA de les escoles i la col·laboració de botiguers, els comerços amics. Aquestes experiències poden ajudar a augmentar la sensació de seguretat, de poca conflictivitat i alhora afavorir una actitud acollidora i protectora de la majoria de la població envers els infants.
Tot camí escolar ha d’arribar fins una escola que ajudi a l’educació
Als meus anys d’infantesa les famílies que enviaven els seus fills o filles a escola (aleshores malauradament no eren totes) els portaven el més a prop possible de casa. Potser l’excepció eren les famílies riques que es podien permetre matricular la canalla a una escola privada religiosa o a un internat.
Avui no passa sempre. Per diferents raons hi ha famílies que inscriuen els seus infants a escoles que estan lluny del domicili. En altres moments hem parlat dels motius: les tres xarxes existents faciliten l’estratificació social de les famílies del nostre país. Hom intenta evitar barrejar-se amb persones immigrants o gitanes anant a un centre concertat.
I un altre motiu dels nostres dies: un projecte engrescador d’un centre públic o concertat que té el segell de l’escola21 (i això sembla que és una garantia de qualitat), pot provocar una altra mena de segregació com ha escrit Xavier Bonal, “es produeixen així processos d’apropiació del que és públic. En aquests processos col·laboren sovint famílies i professorat en un entorn social homogeni que els garanteix unes condicions educatives idònies”. Són centres que per motius econòmics o de temps de dedicació per part de les famílies no estan a l’abast de tothom. I també provoquen inscripcions allunyades del domicili familiar.
La proposta del camí implica, per poder generalitzar-se, que totes les criatures vagin a l’escola del seu barri, la més propera al seu domicili, sinó, es fa impossible la creació de camins escolars o bé aquests serien llarguíssims i perdrien el seu objectiu.
Una idea tan senzilla i educadora topa amb situacions alienes que no la fan possible per a tothom. Caldria acompanyar-la d’altres mesures. Canviar els criteris de matriculació, impedir que per motius poc confessables nens i nenes vagin a escola lluny de casa seva per no barrejar-se amb segons qui. Així evitaríem, de retruc, l’existència de centres gueto, sobretot dels involuntaris, aquells que apleguen alumnat de famílies amb situació socioeconòmica baixa o pertanyents a col·lectius culturalment diferents de la majoria (que cada vegada és menys majoria però). Els centres gueto voluntaris, els que apleguen a famílies de la mateixa classe social alta, que paguem entre tots perquè encara estan concertats malgrat que alguns segreguen fins i tot per gènere, segurament també desapareixerien i l’escola pública podria oferir oportunitats semblants a tothom.
Tot camí escolar ha d’arribar fins a una escola que ajudi a l’educació; per tant seria tasca de les administracions vetllar perquè els projectes regressius que es donen a alguns centres (que separen segons nivells d’aprenentatge, segons gènere…) es frenin o canviïn la seva orientació. No és admissible gastar diners de tots amb escoles que no compleixen els mínims educadors, els mínims criteris d’igualtat (ja no d’equitat) exigibles a un centre escolar digne d’aquest nom.
L’educació (i l’ensenyament) ens implica d’alguna manera a totes les persones i incideix en molts aspectes de la vida. Parlant de la iniciativa del camí escolar hem vist d’altres aspectes, d’altres qüestions que hi estan estretament relacionades. Qualsevol cosa que canviem pot afectar a la resta del sistema educatiu. A poc a poc, sense deturar-nos, sabent que una modificació en provocarà d’altres, arribarem a donar la volta a l’actual sistema d’ensenyament, fins i tot podrem aconseguir que sigui d’educació.
