Assistim atònits i incrèduls a una progressiva –i sembla que imparable– mercantilització de la formació universitària. Els graus es componen de crèdits, els crèdits es descomponen en unitats temàtiques, aquestes en activitats i a cada activitat se l’hi assigna un valor percentual acumulatiu, que un programa informàtic s’encarrega de precisar en el que té la pretensió de ser una valoració objectiva de l’aprenentatge assolit per l’estudiant.
Aleshores, els professors ens queixem que els estudiants, majoritàriament, “passen” de les activitats, jornades o cursos que no donen crèdits o que es limiten a complir els requeriments formulats i taxats en el programa, al marge de la riquesa, pertinença o profunditat de l’aprenentatge assolit. Però resulta que els estudiants han fet una lectura correcta de l’oferta universitària i hi donen una resposta congruent, la millor possible, de manera que tota la responsabilitat de la situació és atribuïble a un sistema que ha prioritzat la tecnificació, la mesura i el formalisme, i a un professorat que s’ha plegat amb mansuetud i sense massa escarafalls a un plantejament que no satisfà ningú.
Lamentablement aquesta mentalitat ha traspassat els murs reals o virtuals de les universitats i ha començat a fer forat en l’àmbit de la formació permanent del professorat, on novament el més important és la justificació de les hores dedicades, la certificació de la formació rebuda, la familiarització amb alguns programes i aplicacions informàtiques i el domini d’uns nous llenguatges que semblarien tenir poders taumatúrgics. Com que és una manera de fer que es presenta com a moderna, innovadora, transparent i objectiva, la seva capacitat invasiva és gran i ha començat a penetrar en alguns instituts i escoles i fins i tot en algunes llars, atentes al que es presenta com el més avançat i innovador per educar els fills.
És en aquest clima que és especialment oportú recordar la figura i les idees d’Ivan Illich (1926–2002) i molt especialment la seva pràctica duta a terme en el Centro Intercultural de Documentación (CIDOC), a Cuernavaca (Mèxic) entre 1962 i 1976.
L’aprenentatge mai pot ser una imposició, sinó que depèn de la llibertat i de les ganes de l’aprenent
Pel que fa a les idees, expressades de manera molt diàfana al seu llibre ‘La sociedad desescolarizada‘ (1971), en podem retenir les següents: la seva oposició a la pedagogització de la vida, és a dir, a aplicar a la vida quotidiana fórmules, mètodes i recursos de la versió més tecnològica de la pedagogia, que era i continua essent hegemònica a Occident, que defensa que tot pot ser planificat al detall i mesurat al mil·límetre, si es vol obtenir el resultat previst. Que aquesta racionalització tecnocràtica genera dependència, infantilització i una mala preparació per a la vida, que no és mai un espai completament controlat, com si fos un laboratori, sinó un camp obert a mil influències i interpretacions. Que l’aprenentatge mai pot ser una imposició, sinó que depèn de la llibertat i de les ganes de l’aprenent, i que aquest aprenentatge és sempre un trobament lliure, que desencadena un cúmul d’esforç, d’interès, d’insatisfacció permanent pel saber, però també de plaer.
A Cuernavaca va crear un espai on poder posar en pràctica la seva alternativa a l’educació institucionalitzada (és a dir, regulada fins al darrer detall) i mercantilitzada. Com explica Jon Igelmo, aquestes en serien les característiques principals: la primera, la importància del trobament personal entre persones que tenen interessos comuns i ganes d’aprendre a fons sobre un determinat tema; un trobament físic, real, sense mediacions tecnològiques, cara a cara, perquè l’intercanvi, el diàleg i el debat en directe tenen una intensitat i un seguit de matisos, impossibles d’assolir altrament.
Avui que el debat pedagògic i educatiu és ben viu, val la pena recuperar els grans pensadors i pedagogs de la modernitat i veure si encara podem aprendre d’ells
Una biblioteca, un centre de documentació, que deixava ben clar que el coneixement demana estudi, temps, aprofundiment, diversificació de les fonts i reflexió, si vol anar més enllà dels llocs comuns, si vol demostrar que no totes les argumentacions, per benintencionades que siguin, tenen el mateix valor, si vol divulgar-se i sotmetre’s a la crítica pública. No hi havia un currículum estructurat, ni unes matèries establertes (ni troncals, ni optatives), ni càtedres permanents, ni persones actuant com a professors, ni persones actuant com a alumnes, sinó simplement persones amb ganes de compartir i d’aprendre, sense jerarquies impostades, amb la intenció d’explorar, discutir i reflexionar plegades.
El CIDOC no donava títols, ni reconeixements, ni diplomes, ni certificats oficials als qui participaven en les seves activitats: aquest era un dels principis més rigorosos del Centre, una manera d’allunyar els qui només hi volien ser per obtenir una acreditació prestigiosa, un símbol plenament antibancari, utilitzant terminologia freireana. I es va mantenir com una entitat plenament independent, autogestionada econòmicament i ideològicament, per tal d’evitar ingerències, biaixos i obligacions no volgudes.
Avui que el debat pedagògic i educatiu és ben viu, val la pena recuperar els grans pensadors i pedagogs de la modernitat i veure si encara podem aprendre d’ells. Des de l’Associació de Mestres Rosa Sensat pensem que alguns dels principis i de les pràctiques de la nostra organització segueixen essent alternatius a moltes de les modes més vistoses, justament perquè guarden una certa sintonia amb el pensament i l’obra d’Illich: el valor de l’horitzontalitat i del trobament lliure, la llunyania envers el credencialisme i la titolitis, la dificultosa independència en uns temps tan difícils, la vigència dels grups de treball estables, l’aposta per la reflexió i l’acció informada i sotmesa a l’escrutini públic que vehiculen les revistes, unes escoles d’estiu que es configuren a partir de les necessitats detectades i dels interessos expressats pels docents.
