Enmig d’aquesta situació que vivim aquests darrers temps sobre l’actualitat de la innovació educativa, i després de copsar el to dels qui defensen i prediquen determinades vies, després de sentir els seus plantejaments i els continguts d’allò que esgrimeixen o el seu postureig, ja sigui de viva veu, sigui en articles o a través d’alguna producció audiovisual, he tingut la sensació de veure’m immers en un procés de proselitisme religiós. Potser per l’esguard il·luminat dels apòstols propagandistes a l’hora d’explicar la bona nova, o per l’entusiasme fervorós dels conversos en rebre la revelació; o per l’emoció continguda, a punt d’esclatar, d’aquell que està a punt de tocar amb les mans la veritat i el camí recte. Potser. Els qui tinguin alguns anys tal vegada els recordi l’esperit de Viva la gente!
El cert és que la realitat de les aules que ens dibuixen aquestes inclinacions pedagògiques ens presenten un món immaculat, lluent, acabat d’estrenar, que fa olor d’ambientador. Una nova Disneyland on no es parla de l’esgotament mental i físic dels docents; ni d’inversions en educació (quin tema més pesat i amb tan poc glamur!); ni de la inclusió de l’educació emocional en el currículum; ni de les relacions ètiques dels nois i noies amb la tecnologia; ni de com expulsar els mecanismes de domini masclista en expansió entre els adolescents; ni de com aturar l’assetjament ni les malalties alimentàries, ni de la degradació del respecte i de les normes de convivència a les aules, també en expansió.
Seria irresponsable construir un model d’escola de cartó pedra, de somriures de Mickey Mouse
I és que a Disneyland tot és felicitat i somriures en la superfície, però per sota hi ha una ciutat subterrània on es troben les clavegueres, les escombraries, les pudors, els contractes de treball precaris, les llargues jornades laborals i tot allò que no és prou bonic per ser ensenyat en l’imperi de l’oncle Walt. Seria irresponsable construir un model d’escola de cartó pedra, de somriures de Mickey Mouse, de felicitat i ambients confortables perquè després, en créixer, els estudiants es trobin amb un món selvàtic, despietat socialment i professionalment on és imprescindible l’esforç per sobreviure i la consciència crítica per transformar-lo.
Si algú parla de tot això, és catastrofista. Massa pessimista. Serà renyat, però de manera benèvola, indulgent pels adeptes de la nova fe. Perquè, en realitat, és molt fàcil, només cal activar el protocol corresponent i tots aquests problemes es resolen, que per això hem dedicat tantes hores, tants esforços i tant de pressupost per poder bastir una poderosa i marmòria estructura burocràtica.
L’educació mediàtica ens parla d’un món en conflicte, desordenat, massa sòrdid per a l’estètica de Disneyland
Treballar per projectes asseguts en un sofà farà que els alumnes comencin a assemblar-se als nens finlandesos. I si pot ser, sense deures perquè són una agressió al temps de lleure, suposen una intromissió i una ingerència en la vida familiar i el temps d’oci, ens diuen. És antic pensar que els deures signifiquen un moment en què els alumnes, ells sols, reflexionen sobre el que han après i assimilen els conceptes treballats. I, sobretot, desenvolupen la seva responsabilitat i la seva capacitat d’esforç. Els deures, se’ns diu, són un concepte antic. Els nens i nenes han de ser feliços, confiats, han de gaudir de l’oci, se’ns insisteix. Així estaran preparats per emprendre els reptes del segle.
Els deures, racionals, proporcionals i ben dissenyats; els exàmens, racionals, proporcionals i ben dissenyats són eines que de moment no tenen cap alternativa que ens permeti copsar la responsabilitat i l’esforç dels nois i noies.
En algun moment vaig tenir l’esperança que enmig d’aquests rituals de devoció innovadora, aparegués la necessitat de l’alfabetització mediàtica, de l’educació en comunicació Però no. Es tracta d’un aspecte massa terrenal. Intentar dotar d’instruments de comprensió, anàlisi i crítica de tot el contingent mediàtic que els nois i noies reben de les seves pantalles, i que condiciona la seva visió del món i la seva postura ètica no entra en aquests paràmetres innovadors. L’educació mediàtica ens parla d’un món en conflicte, desordenat, massa sòrdid per a l’estètica de Disneyland.
