Educar és una ofrena i un ritual.
Educar és oferir una essència,
acompanyar-la d’una manera de fer i ser
concretes, mesurades, apamades.
Sotmeses a l’autocrítica constant i ferotge.
Sotmeses a la necessitat imperiosa de créixer i aprendre més.
Formar-se més. Per a oferir més.
Per a mi, traspassar el llindar de la porta de l’escola és oferir-me.
Obrir la meva persona en canal,
al mig, i davant meu mateix, els infants.
Jo tan sols en sóc una espectadora més.
Com una ofrena,
Com un ritual.
I com si cada frase fos una oració, una pregària, una sentència,
cal mesurar les paraules que pronunciem.
I com si cada passa formés o revelés un traçat amagat o secret,
cal mesurar les accions amb que les acompanyem.
Perquè no no hi ha cap més camí ni opció que educar des del fons del cor.
Això implica també acceptar tot allò que
(per conegut o desconegut)
no ens agrada:
el mirall i la projecció.
Acceptar-nos a nosaltres mateixos en el reflex que és l’altre.
També és per això que educar és una ofrena i un ritual.
Que requereix equilibri i enteresa.
Per a abocar-nos a escoltar i acompanyar.
Per a abocar-nos a acceptar allò que fem bé i allò que podem millorar.
Per a adequar-nos al moment concret.
Per a ajudar a cada infant a traçar el seu trajecte educatiu individual.
Amb la veu i la pell.
És necessari tenir-ho present.
Perquè sóm humans.
Perquè hem de reconèixer que a vegades no estem en condicions d’acompanyar.
Perquè estem trencats per dins, o per fora.
Perquè estem fets bocins, o enfebrats.
Perquè algú dels nostres pateix, o ens falta.
Però tenim aquest sentiment de deure.
Però tenim aquest sentit d’estafa.
Quan faltem, quan estem malalts.
Vers els infants, vers les famílies, vers els companys.
Perquè sentim que ens devem.
Perquè la nostra no és una professió, és una manera de viure.
A vegades és possible.
Travessar el llindar i deixar fora de la porta
la pena, la por i la tristesa,
la boira que es passeja pel cap i ens assalta els pensaments.
I oferir-nos enters malgrat saber que quan sortim tornarem a ser vulnerables.
A vegades és possible.
A vegades no és possible.
I si no som capaços de deixar fora de la porta
El dolor, les llàgrimes i les preocupacions,
El record del tacte aspre i fred del ciment sobre la pell.
Hem de reconèixer i d’admetre que no podem ni devem traspassar la porta.
No podem oferir als infants menys del que es mereixen, que és tot.
Tota la nostra atenció.
Tota la nostra escolta.
Tota la nostra capacitat, empatia i valentia.
Aleshores, hem de mirar als ulls a aquest sentiment de deure, de deute,
i hem d’aprendre a empassar-nos-el,
i em d’aprendre a desaprendre tot el que hem viscut,
I afrontar la vida cara a cara,
perquè sembla que sigui un tabú que ens autoimposem.
Aleshores, malgrat aquest sentiment de deure, de deute,
Hem de ser honestos amb ells,
Amb nosaltres,
Amb la comunitat,
I entendre que cal fer un pas al costat.
Ens ho hem de permetre i hem de deixar de sentir-nos culpables
quan el que fem és
Apartar-nos per a sanar-nos i recuperar la nostra essència,
la nostra fortalesa i la nostra enteresa.
Que ens permetin que la ofrena sigui digna
de qui l’ha de rebre.
