Segons el pedagog italià Francesco Tonucci la millor escola és l’escola pública més propera a casa. En el nostre país, i sobretot a les grans ciutats com Barcelona, estem molt lluny de què aquesta afirmació sigui real.
La mala notícia és que vivim una situació anòmala, comparada amb altres llocs d’Europa. Totes les escoles públiques haurien de ser escoles d’altíssima qualitat, però el que tenim és un tant per cent molt elevat d’escoles que reben diners de l’administració, i que segueixen models de selecció que segreguen els infants per motius variats com ara, la procedència social, el gènere o el nivell intel·lectual. La doble, o triple, xarxa fa que les escoles no comptin amb recursos equivalents ni que escolaritzin infants i joves de manera equivalent. A més, hi ha principis legals del sistema educatiu que no sempre es compleixen: l’equitat, la inclusió, la garantia d’una igualtat d’oportunitats… És per això que tenim la responsabilitat social de denunciar aquestes pràctiques amb la lluita i la reivindicació de més recursos per a l’escola pública.
Cada vegada hi ha més famílies que confien en l’escola pública
Malgrat això, ens arriben bones notícies: cada vegada hi ha moltes més escoles públiques que tenen més demanda d’inscripcions de la que poden assumir. Cada vegada hi ha més famílies que confien en l’escola pública. Aquestes escoles estan seguint diferents projectes… De vegades per simplificar es diu que són escoles innovadores, perquè no fan servir llibres de text, no posen gairebé deures, han reestructurat els espais o treballen per projecte.
Si anem més al fons, la realitat és que aquestes escoles fa temps que s’estan plantejant treballar d’una altra manera. No són escoles perfectes, no ho fan tot bé, i tenen encara molt de camí per recórrer. Però han fet una aposta per al canvi, i treballen dia a dia per donar resposta a les necessitats dels infants i joves que acullen.
Aquí hi ha la bona notícia. Una pila d’escoles públiques que tenen els infants i joves com a centre del projecte educatiu, i que en respecten els diferents ritmes i necessitats d’aprenentatge. En aquestes escoles els canvis no van de dalt a baix, sinó que és l’equip de mestres el que comparteix el per a què i el com del fet educatiu, que entenen l’avaluació, no com una nota, sinó com una part del procés de l’aprenentatge… Són escoles que estan en el camí del canvi perquè han fet de la participació dels infants, de les famílies i de tota la comunitat l’eina imprescindible per avançar. El treball en xarxa, fa que aquestes escoles no visquin aïllades, sinó que estiguin connectades amb altres escoles i amb altres agents educatius de l’entorn.
És per tot això, perquè hi ha moltes escoles públiques que ja estan en aquest camí, i també perquè hi ha moltes famílies que hi confien i volen fer el camí plegats, que arriba l’hora de felicitar-nos i de ser optimistes. És hora de fer evident que el camí del canvi no és un aparador per aconseguir més matrícula, sinó que és una feina feta en profunditat, des del rigor de posar en pràctica allò que sabem que funciona, perquè en tenim uns referents teòrics i unes pràctiques que ho fan real.
Esperem que a aquestes escoles públiques que ja caminen en aquesta direcció se’ls sumaran moltes altres que entenen que els infants i els joves necessiten una escola que respongui a les seves necessitats i arrelada al món d’avui, i que des de l’administració i des de tota la societat se’ls doni el suport que mereixen.
