Us poso en context. Tenim un grup de 28 infants de 2n de Primària, que es podria qualificar «d’especial dificultat», conseqüència de la seva composició i de la història escolar. El primer dia de curs em vaig sentir invisible: no responien quan els donava la benvinguda, es quedaven al passadís xerrant, canviant cromos, discutint… i entraven a l’aula quan els semblava, però continuant el que feien fora.
Un cop pacificada parcialment la situació, un dia vaig començar la classe explicant Pinotxo, amb la intenció que durés dues setmanes, ja que prèviament l’havia dividit en deu parts. L’endemà els infants van entrar ràpidament: «Ahir vam acabar quan…» Al final de la primera setmana un grup em va comentar: «Hem descobert el truc: sempre acabes en un punt interessant perquè entrem de pressa i ens asseguem». Aquesta descoberta no va influir en el seguiment expectant de la història.
A partir de llavors, la primera activitat va ser sempre una lectura (contes, poesies…), que jo iniciava o que els infants portaven per llegir-la ells o perquè ho fes jo –la majoria no tenien una capacitat lectora suficient–. A vegades només comentàvem el text, però d’altres se’n derivaven activitats que ells mateixos proposaven. La que més en va generar va ser la lectura d’El petit príncep: un gran mural, descripció dels personatges, aspectes de la vida de l’autor… Fins i tot una nena va portar un disc amb la lectura de l’obra en francès. El vaig posar per respecte, i la meva sorpresa va ser veure com els infants es col·locaven al voltant per escoltar-lo. I l’anaven seguint: «Ara és quan es troba amb la serp», «ara…». Després de la meitat vam sortir al pati.
S’ha d’arribar als originals quan hi tens interès, i tenir la llibertat de deixar-los si no t’agraden
Mai vaig llegir una adaptació per a infants d’un «clàssic». Crec que s’ha d’arribar als originals quan hi tens interès, i tenir la llibertat de deixar-los si no t’agraden.
Una pregunta sobre el Guernica va tenir com a conseqüència que portés una reproducció del quadre a classe, una visita al museu Picasso, observar Las Meninas, Velázquez… Hi vam estar treballant durant gairebé dos mesos.
És important que els infants de 7 o 8 anys coneguin Collodi, Saint-Exupéry o Picasso? Però no com a matèria curricular; si ho creguéssim així, treballaríem amb bits. El que sí que és important és que gaudeixin amb històries explicades o llegides i que tinguin interès a narrar i llegir, que frueixin amb un quadre, amb una escultura, encara que el record sigui només el d’aquesta vivència i no els noms de les obres o els autors.
Tot això ve a tomb d’una informació de fa uns dies. S’havia fet una audició, per a infants, d’obres de Beethoven, incorporant peces modernes, i amb una escenografia atractiva. La introducció de la informació era: «Beethoven no és una assignatura fàcil per als nens, però si se’ls presenta de forma amena…» Acabava entrevistant nens i nenes que sortien de l’audició. La majoria feien comentaris sobre el vestuari o l’escenografia, i una nena deia: «És una música que potser no t’agrada molt, però quan ho veus així és molt xulo».
Beethoven és una assignatura? Cal presentar la seva obra de manera que els infants la trobin xula? No és més adient tenir un racó de música de diferents tipus –amb auriculars!– tal com el tenim de lectura? Els infants poden escollir què escoltar, i segur que en voldran parlar i en sorgiran preguntes i desigs de respondre-les.
No vull fer una valoració d’una obra que no he vist; la crítica, en tot cas, és a la infantilització, en el sentit tòpic de la paraula, d’obres literàries, plàstiques o musicals. Al fet d’empetitir allò que és gran per fer-ho assequible als infants. Ajudem-los a créixer, ja hi arribaran.
