“De vegades no comprenc el comportament humà”, diu l’androide C3PO, veient com en Han Solo s’enfada perquè l’interromp quan està petonejant-se amb la princesa Leia. És una escena de L’imperi contraataca, pel·lícula de la saga Star Wars protagonitzada pel robot humanoide dissenyat per interaccionar amb els humans i altres éssers pensants. Que els robots més o menys evolucionats formen part de les nostres vides ja fa temps que ho estem veient: robots domèstics a casa, robots manipuladors d’objectes als magatzems i robots a la indústria automobilística.
Fa pocs dies vam saber que hi havia hagut un accident mortal provocat per un d’aquests enginys: un cotxe autònom en fase de proves —un Volvo modificat— va atropellar una dona que anava amb bicicleta pels carrers de Tempe, a l’estat nord-americà d’Arizona. La notícia fa pensar en uns altres robots que s’estan introduint en el món educatiu (de moment de forma experimental, com a mestres de reforç o mainaderes) amb la intenció de substituir els mestres en determinades funcions.
La indústria de la robòtica és potent i comença a entrar en l’àmbit social, potser perquè hi falta mà d’obra. El cert és que, cada vegada més, el món de les humanitats i el de la tecnologia s’acosten, si fa no fa com anticipava Asimov en les seves novel·les amb la presència de robots que vigilen i segueixen els infants per protegir-los o, de forma divertida, Jacques Tati a la casa domòtica de la pel·lícula Mon oncle.
Allò que preocupa, però, és el discurs que avala l’avenç científic i diu que millorarà la qualitat educativa
Allò que preocupa, però, és el discurs que avala l’avenç científic i diu que millorarà la qualitat educativa (i empresarial). És un discurs que es fonamenta en estudis que mesuren l’impacte que genera la robòtica en l’alumnat (sempre positiu, és clar). Per exemple, es va fer un experiment a Corea del Sud, l’any 2010, amb un programa per ensenyar anglès utilitzant un robot d’un metre d’alçada, de forma ovoide, i equipat amb una pantalla en lloc de cap. Era una iniciativa que va néixer per la manca de professors d’anglès disponibles en moltes regions del país, i va tenir per objectiu determinar si els robots poden ser una alternativa viable per equipar les aules de les regions allunyades i mancades de mestres capacitats. L’estudi va concloure que els resultats eren encoratjadors, que els alumnes van interactuar amb el robot i van aprendre nous conceptes.
Però unes línies més avall llegim (oh, sorpresa!) el quid de la qüestió: “Alhora, el robot va permetre rebaixar els costos. Contractar un mestre d’anglès estranger a Corea del Sud suposa al voltant de 32.000 euros anuals, mentre que un robot redueix aquest cost a la meitat, dispositiu inclòs”.
La majoria d’aquests estudis provenen del Japó, Taiwan i altres països de la zona de l’Orient llunyà i són favorables a la introducció dels robots mestres i van acompanyats i avalats per informes que expliquen com aprenen de bé els infants. El que trobem a faltar són les referències al feedback que establim a l’aula amb els infants, l’empatia, la resolució dels conflictes, l’adaptació a les necessitats emocionals de cadascú, com sap el robot que un noi s’avorreix a l’aula, etc. No està clar que un robot pugui substituir el mestre que mira als ulls del nen i percep què li està passant.
Si teniu dubtes, no és difícil realitzar un experiment bàsic. Trieu dos grups d’alumnes de la mateixa edat i quan un dels grups (diguem-li A) assisteixi a l’aula d’anglès que una càmera gravi la sessió. El segon grup (diguem-li B) només podrà veure les gravacions. Un grup amb la mestra i un altre amb la pantalla. Passat un temps, plantegeu alguns reptes lingüístics —amb una conversa n’hi ha prou— als dos grups i compareu. Us ho podeu imaginar, oi? El factor humà, que diria C3PO, és determinant.
