El títol l’he agafat prestat del llibre “Estima’m quan menys ho mereixi… perquè és quan més ho necessito”[1], que just aquesta setmana acaba d’arribar a les llibreries. Un dels seus darrers capítols està destinat a suggerir formes de possible acord entre la condició adolescent i les desenfocades pretensions adultes (en forma d’administració, de pares que cerquen control i bones notes, de professorat que vol transmetre coneixement) i faré un breu apunt del seu contingut en aquest article.
Sense simplificar gaire he de dir que, en l’actualitat, l’ensenyament secundari és, amb molt, una font significativa de tensió i dificultat entre bona part dels adolescents. No només assistim a la complexitat d’educar en una etapa convulsa i apassionant, sinó que les distancies entre el que ells i elles consideren important a la seva vida i el que els proposa l’escola oficial comencen a ser enormes.
Iniciar l’adolescència sempre ha estat descobrir que hi havia vida més enllà de l’escola. En canviar d’etapa vital, en plena adolescència, l’escola com a institució deixa d’ocupar un lloc central a la vida. Però és entre les seves parets on passen més temps, on tenen més ocasions de posar en pràctica les seves adolescències. A més, malgrat l’obligatorietat, hi van raonablement feliços a dedicar-se a ser adolescents.
Malauradament, bona part de les escoles de secundària estan pensades des de la lògica acadèmica i el currículum, tenen molt poc en compte la condició adolescent del seu alumnat. La distància entre el món adolescent i el món adult té la màxima expressió en les aules de secundària. Mentre els adults pensen a formar-los sense parar-se a pensar com és el seu món, els adolescents van a la seva. Suporten l’escola amb graus d’acomodació diversa i en surten amb actituds molt crítiques sobre el lloc que el fet d’aprendre més i de saber més ha d’ocupar en la seva vida.
Aprendre en una escola adolescent
Per descomptat, fer una bona escola de secundària és fer una bona escola. Per això he de destacar (idea 2) que la major part de la bona pedagogia per a adolescents està inventada. És la bona pedagogia innovadora que hem d’aplicar a totes les etapes. És una escola que, també amb els adolescents, aplica les regles bàsiques de l’aprenentatge o les pedagogies centrades en la persona o les propostes educatives que tenen en compte l’entorn, el context, la vida. L’inconvenient afegit de no fer una bona escola amb els adolescents és que aquests ho descobreixen fàcilment i poden contestar amb facilitat les propostes que fan els seus professors, que imposen els seus pares. El desfasament entre l’escola que necessita l’alumnat d’avui i l’escola que tenen entra en la seva fase més crítica quan ha d’ocupar-se d’adolescents, que fàcilment descobreixen la incoherència de les propostes escolars.
En temps d’innovació educativa la pregunta que no sembla que ens estiguem fent és la de “com hauria de ser una escola que els adolescents puguin viure com si fos seva, com a territori adolescent en positiu?” No es tracta de fer qualsevol escola. Un institut no és bo pel simple fet que no sembli generar conflictes amb els seus adolescents. Tampoc ho és si renuncia a educar ensenyant. Encara menys si tan sols valora els títols, els resultats acadèmics del final dels estudis.
Ajudar el fill, tenir en compte l’alumnat adolescent, també és pensar l’escola que li seria útil, aquella que acull, ensenya i educa en clau adolescent. He dedicat un seguit de pàgines a intentar descriure-la. Al final d’elles proposo un resum de 24 idees. Un resum de les variables que hauria de reunir una escola adolescent, per a adolescents diversos. N’apuntaré quatre.
Inevitablement (idea 7) ha de ser una escola que no agrupi per «nivells», que no classifiqui les adolescències en funció dels rendiments acadèmics. Tampoc (idea 13) pot deixar de ser una escola habitada per exploradors (o que tracta d’aconseguir que ho siguin quan no volen sortir de les seguretats infantils o s’instal·len en la passivitat).
Per descomptat (idea 24), no pot acceptar que alguns estiguin contra tot i contra tothom. L’adolescent més «difícil», si més no, hauria de trobar un «conserge» benèvol amb el qual ocupar-se de les fotocòpies o del manteniment. Sentir l’escola com si fos seva és, si més no, trobar algú i trobar alguna cosa que connecti amb les seves vides.
La resta d’idees són deures escolars que proposo al lector. Llegir des de la pàgina 199 a la 224 i copiar-les. Perquè, quan acabem de pensar com ha de ser una escola adolescent, haurem de tornar a cercar respostes a la impertinent pregunta d’un adolescent enamorat, un dilluns a les vuit del matí: i jo per què he d’anar a l’institut?
[1] Funes, J. (2018): “Estima’m quan menys ho mereixi … perquè es quan més ho necessito. Una guia per a pares i Mestres d’adolescents”. Ed. Columna.
