Toni Pedragosa aposta per pensar l’acollida per al nou curs independentment de si aquesta és presencial, híbrida o telemàtica, perquè I’important és preparar-se, tant mestres com alumnat, per desenvolupar la resiliència i la capacitat d’adaptació davant de l’adversitat.
Explicar la trajectòria professional del Toni Pedragosa seria molt llarg per al propòsit d’aquesta entrevista. Ho resumirem dient que és professor de secundària i el darrer semestre del curs passat va treballar a l’Institut Josep Puig i Cadafalch de Mataró, un centre de màxima complexitat. Llicenciat en Farmàcia, durant 8 anys ha treballat formant i donant suport a professors i mestres novells en centres d’alta complexitat en el programa EXE, i és formador de Rosa Sensat, tant en les escoles d’estiu del 2019 i 2020, com en la propera escola de tardor.
Parlem amb ell sobre l’educació en temps de confinament i sobre el retorn a les escoles.
Tant com a professor i com a formador a l’escola d’estiu de Rosa Sensat has viscut l’experiència presencial i telemàtica. Hi has trobat molta diferència?
Honestament he de dir que la meva experiència com a formador i coordinador d’un bloc en l’escola d’estiu d’enguany, que va ser totalment telemàtica, va ser molt positiva pel que fa al contacte humà que vam tenir. Malgrat que haguéssim preferit fer-ho de forma presencial, a través del zoom vam viure una experiència on ens vam sentir molt a prop, i va néixer en una setmana un grau de confiança entre tots i totes que de vegades no tenim ni tant sols amb els nostres companys i companyes de centre.
Això mateix va passar entre docents i alumnat durant el confinament?
Crec que en molts casos sí que es va donar. L’experiència del confinament ha estat principalment una experiència humana, perquè ha estat impossible deixar de banda la situació que vivíem. De vegades, a l’escola, correm el perill de parlar només dels temes estrictament escolars, del currículum, i no de nosaltres, de la nostra vida i el nostre procés d’aprenentatge, de la nostra vivència com a persones dins i fora de l’escola.
La situació de confinament que hem viscut ens ha obligat a parlar del fora escola, a començar les classes amb un com estem, una cosa que hauríem de fer sempre, amb confinament o sense, però que de vegades no fem a l’escola tot el sovint que caldria. Jo he vist companys durant el confinament fer videoconferències únicament per preguntar com esteu, i això no passava, o passava menys abans.
Segons els experts, el confinament ens ha portat un increment de les desigualtats educatives.
Sense ser un entès de les desigualtats educatives a Catalunya, després d’haver parlat amb docents de diversos centres, en molts casos l’alumnat més vulnerable ha estat el que ha tingut majors dificultats en connectar-se, i per tant en poder continuar les classes en línia amb una certa normalitat. Si això vol dir un increment de la desigualtat, doncs segurament sí que s’ha incrementat.
Què creus que heu après els mestres de la situació viscuda durant el confinament?
Pel que fa a la forma hem vist que encara necessitem un major i millor aprenentatge en el treball digital, per saber-ne veure la seva importància i treure-li tot el suc. I en el fons, hem aprés de la gran sort de poder-nos aturar i pensar, poder fer un autodiagnosi de nosaltres mateixes per preguntar-nos què és important en la vida i en l’educació.
I què és important en la vida?
Per exemple, no tenir por al canvi i ser capaç d’adaptar-se a qualsevol situació, poder passar més temps de qualitat amb la família, estimar, i tenir espais per a un mateix. Si tenim aquests espais podrem pensar i sentir què és important per a nosaltres i per al nostre entorn.
I en l’educació?
Educar pensant en la vida, cosa que sovint oblidem. Crec que el confinament ens ha fet recordar-ho i espero que comencem el nou curs dedicant més espais per poder oferir eines per reflexionar sobre el nostre propòsit a la vida.
Educar per a la vida és un dels reptes constants de la majoria dels processos d’innovació educativa dels darrers anys. Creus que el confinament i la situació que vivim per la pandèmia afavorirà aquests processos d’innovació?
Et contesto amb una metàfora que vam utilitzar en el bloc d’apoderament d’equips de la passada escola d’estiu de Rosa Sensat. És el conte de la comunitat de pingüins que viuen en un iceberg molt gran que ha estat casa seva durant moltes generacions, i un d’ells s’adona que l’iceberg s’està desfent i ho comenta a la resta, però la majoria decideix no moure’s perquè continuen creient que tenen una llar confortable i per a tota la vida. Ara, en el nostre cas, 2020, en el moment en què l’iceberg es fa miques ja no hi ha discussió, tots entenen molt més ràpid que hauran de fer-se nòmades i es fan a la mar.
Per tant, dependrà de nosaltres, del que vulguem fer, de la nostra voluntat, de la nostra comoditat i de les pors a prendre riscos. De totes maneres, crec que sí que haurà canvis, perquè el que abans era terra ferma s’està fent miques. Hem vist clar que les grans desigualtats i la destrucció del planeta no és forma de viure. Hi ha una incertesa per a la vida que, òbviament, es trasllada al món de l’educació, i aquesta incertesa ha d’afavorir l’adaptació al canvi.
També pot passar a l’inrevés, que la por ens paralitzi i no ens moguem. Per això serà la nostra elecció individual, valenta, de fer-nos a la mar o desaparèixer. A l’escola i a tot arreu.
Parlem del retorn a l’escola. Com el veus?
Crec que l’important és treballar amb la idea de fer l’acollida independentment que aquesta sigui presencial, híbrida o telemàtica. L’important al meu entendre és saber què i com faràs l’acollida sense tenir en compte com serà, sí física o en línia. I en aquest sentit, crec que el que cal és preparar-se per desenvolupar la resiliència, la capacitat d’adaptació davant de l’adversitat.
Haurem de treballar, sobretot després de l’experiència que hem tingut durant el confinament i el postconfinament, per aportar eines per un aprenentatge per a la vida. I hem d’anar pensant en la manera com tornar a enganxar els infants i joves que hem perdut durant el confinament.
I com ho fem?
Doncs fent que l’acollida suposi poder parlar de l’experiència viscuda per cadascú, no obviant en cap cas el que ens ha passat i ens està passant. I fer-ho en positiu. Posant-li paraules, imatges, noms, històries. I el debat creat utilitzar-lo per a la tasca educativa que farem. Una cosa que és important fer-ho no només ara, sempre.
També serà important crear espais de relació, de silenci i meditació, en els quals es pugui tenir en compte el cos i les emocions. Poder parar i respirar, i en cap cas deixar-nos encomanar de nou de la pressa.
I una tercera cosa que haurem de fer és reforçar el contacte i la relació amb les famílies, perquè formen part de la comunitat educativa cosa que el confinament ha posat més en evidència, i que sovint els docents oblidem. Tenim ara una nova oportunitat per donar a les famílies el paper que realment han de tenir dins de la comunitat educativa. La relació amb les famílies, que sovint és redueix a les poques trobades que tenim amb elles durant el curs, ha de prendre més importància i rellevància.
Els mestres i professors també han de rebre acollida en el nou curs?
És clar que sí. Quan dic de parlar de l’experiència viscuda i de crear espais per compartir no només em refereixo a l’alumnat sinó també al professorat. Entre sí i amb l’alumnat, tots hem de poder explicar la nostra experiència. Per a tots és igual d’important no deixar de banda la nostra vida i emocions.
Els 14 dies previs a l’inici del nou curs els hem d’aprofitar també per fer-nos nosaltres mateixos l’acollida, per parlar entre nosaltres d’allò que hem viscut, de com ens sentim, de què podem aportar cadascú, de compartir només informació rellevant posant en valor les opinions de tothom i de saber demanar-nos suport quan el necessitem, professional i també personal. Per poder fer una bona acollida als nostre alumnat primer l’hem de poder fer nosaltres mateixes.
I ja per acabar, creus que l’escola i l’educació que surti de la pandèmia serà diferent de l’actual. Serà millor?
Com que soc una persona optimista et diré que sí.
Per què?
Tot sovint esperem que els canvis vinguin de fora. Ens agrada que les coses siguin diferents però volem que algú ho faci per nosaltres. Per a mi el quid de la qüestió del confinament i de la pandèmia és que ha posat sobre la taula la idea de que no podem dependre totalment del que altres decideixen, que moltes actituds personals depenen de nosaltres i tenen conseqüències per als altres. Que tots som responsables.
Crec que hi ha moltes ganes de fer les coses bé, de viure d’una manera més coherent a com ho hem fet fins ara, i tant de bo que aquesta esperança i aquestes ganes de canvi s’enfoquin també per transformar l’educació i fer-la més equitativa i justa per a tothom, sobretot per aquelles persones que tenen una situació de vida més vulnerable.
