Sostenir: Resistir totalment o parcialment […] Privar de caure, d’ésser emportat […] Mantenir-se sense caure, sense cedir.
Un gran esforç per a un mateix.
Però també ‘ajudar algú perquè no defalleixi o decaigui’.
Aquestes frases que defineixen la paraula sostenir ens poden ajudar a començar.
A re-començar…
Un any després d’aquell 13 de març de 2020 en què tot es va aturar, ens trobem encara en ple procés d’assimilació de la «nova normalitat», i hem de reformular-nos l’adaptació a tot allò que ens ha obligat a modificar la Covid-19. Mascaretes, gel i distància han fet palesa la poca vida social que tenim els humans. Haver de pensar cada acció abans d’executar-la ens ha fet adormir la nostra part humana més emocional; la dels impulsos afectius, la de la rialla, la sorpresa, el petó, l’abraçada. Com a adults ens pertoca ser responsables, però mai podrem actuar únicament des de la raó, per molt que ens ho demanin les noves «normes socials».
El fet de ser emocionalment racionals i racionalment emocionals és un joc de paraules que retrata l’espècie humana.
Els infants continuen la seva vida social en expansió dins el context de l’escola, una escola ara fragmentada amb bombolles que dificulten les relacions socials espontànies. Sabem que en els primers anys de vida l’aprenentatge passa pels sentits. Els indispensables tocar, olorar o tastar formen part de la coneixença dels objectes, per percebre’ls i interioritzar-ne les qualitats. Aquesta descoberta de l’altre també es dona entre els iguals. Jocs de contacte, de moixaines i de mans entrellaçades fan visible que la necessitat de contacte és real a totes les edats.
Els seus somriures ens ho fan visible en l’entreteixit de les primeres socialitzacions. Actuen des de l’emoció perquè la porten integrada en cada joc i en cada moviment. S’abracen si així ho senten, i es besen si en tenen la necessitat.
Un bon dia, vaig tornar a entrar a una escola; era un moment de retrobament no planificat i vaig tenir la necessitat d’aturar-me per percebre’n l’olor.
Al fons de la sala, vaig veure en Pau. Em va somriure de lluny i es va apropar gairebé corrent fins a abraçar-me de manera impulsiva. Al cap de pocs segons em va abaixar la mascareta; crec que em volia veure al complet. Li faltava el meu somriure. Va poder comprovar que sí; que somreia i que els ulls em brillaven. Em va abraçar de nou i vaig notar com el seu cos es relaxava enllaçat al meu.
Per què va fer allò?
Què necessitava comprovar?
Era un gest totalment espontani; li va sortir de les entranyes més íntimes. Diria que no hi havia hagut un pensament previ; va actuar d’aquella manera perquè així ho va sentir. L’impuls irrefrenable de contacte físic va cercar el seu camí passant per damunt de la mascareta i de les distàncies. Aquell acte d’en Pau era emoció pura.
Reprimir les accions que parteixen de les emocions no ens farà més racionals, sinó més conscients del fet que trobar l’equilibri entre la raó i l’emoció no és una tasca senzilla. I en Pau ho va poder comprovar.
Si entenem que en Pau és un infant, veurem en ell un acte natural que cal no només permetre, sinó escoltar, atendre i acompanyar.
Sabem que tot infant actua de forma espontània i no planificada per donar sortida a les seves pròpies emocions, i que aquesta és la via més potent que tenen per conèixer el món.
Què passa, però, si en Pau és un adult?
Com rebrem aquest acte intens, espontani, natural i alhora prohibit en aquest temps?
Com a adults necessitem urgentment poder deixar sortir tot allò que ens corroeix. Fa massa mesos que la nostra quotidianitat professional (i també personal) es va veure estroncada. Toca reubicar-se, però abans cal acceptar on ens toca ser, deixant fluir la por, la tristesa i també la ràbia.
No podem deixar que la raó s’apoderi gairebé a la força de les nostres accions emocionals més primàries.
Només si no hi ha una raó que limiti l’emoció podrem ser éssers complets. Autolimitar-nos fins a ser éssers únicament racionals pot dificultar la tasca de cuidar l’altre. Cal saber veure què sent, més enllà de què pensa. Cal aprendre a veure el que no es deixa veure amb facilitat. Perquè no parla amb paraules. Xiuxiueja molt subtilment.
Definint quin paper ens pertoca com a ésser racionals i alhora com a éssers emocionals, el mestre podrà (re-)construir(-se) per acompanyar i cuidar la infància, els mestres i de nou l’educació.
Cuidar com a acte de cura, definint-lo com l’atenció i la responsabilitat de vetllar per algú o per alguna cosa, demana deixar fluir i escoltar-se primer a un mateix.
Serà llavors quan podrem arribar a l’altre. «Cuidar-se per cuidar-te».
Definint quin paper ens pertoca com a ésser racionals i alhora com a éssers emocionals, el mestre podrà (re-)construir(-se) per acompanyar i cuidar la infància, els mestres i de nou l’educació.
Acollir els adults que acullen els infants ens pertoca com a acte de responsabilitat. L’interès cap a l’altre, l’aturada per mirar-lo als ulls, per interpretar el seu llenguatge no verbal, per detectar emocions, pensaments, sensacions… i atendre-les.
I deixar-nos cuidar pot passar també per deixar sortir allò que corroeix per dins. Sigui una abraçada, un petó, un crit o una llàgrima. No podem contenir la ràbia indefinidament. Ni la por. Cal obrir-nos portes i finestres.
Així, la part més racional de l’educació tornarà al seu lloc, perquè la balança entre raó i emoció haurà cercat de nou l’equilibri ara tan enyorat.
«Avui em cuides tu i demà et cuido jo.» Gràcies, Pau, per fer d’una abraçada un acte espontani tan valuós. Un acte que cura. I que cuida.
Són els imprescindibles. Són els irrenunciables… un any després.
