«La societat capitalista és una societat que corre cap a l’abisme, des de tots els punts de vista, perquè no sap autolimitar-se. I una societat veritablement lliure, una societat autònoma, ha de saber autolimitar-se.» (1)
Cornelius Castoriadis
Tinc vint-i-nou anys. Les activitats humanes han alliberat a l’atmosfera més emissions globals de CO2 procedent de combustibles fòssils al llarg de la meva vida que durant tota l’era industrial anterior al meu naixement. (2) Només entre 1992 (any en què vaig néixer) i 2019 (any prepandèmia), el consum mundial d’energia primària va augmentar un 68% (3). A Espanya, aquest augment va ser del 36% (4). Gens menyspreable, més encara tenint en compte que ja es tractava d’un país sobredesenvolupat en aquell temps (en la memòria col·lectiva de l’any 1992 trobem els Jocs Olímpics de Barcelona i l’Expo de Sevilla, apogeu del cant de sirenes del progrés i la modernització).
Agafant perspectiva, i afegint un parell de generacions a l’equació, podem observar que aquestes dades corresponen a un canvi dramàtic en la magnitud i el ritme de la petjada ecològica de l’ésser humà des de la dècada dels cinquanta, després de la Segona Guerra Mundial: la Gran Acceleració (5). Es tracta de la transformació més ràpida de la relació humana amb el món natural de tota la història de la humanitat (6). Pel camí: destrucció de la biosfera i profundes desigualtats, fruit del poder i la dominació. Una extralimitació ecològica sense precedents (amb una distribució brutalment desigual (7)) que no podria entendre’s sense apuntar al capitalisme fossilista, que necessita l’acumulació constant, el creixement il·limitat i l’expropiació dels béns i els vincles comunals. «Per pretendre el món és llarg, / per conformar-se s’ha inventat el mai», canta Silvio Rodríguez. Trobo que aquests versos del cantautor cubà sintetitzen prou bé el modus vivendi del període històric en el qual ens ha tocat viure i educar.
No és possible un creixement infinit en un planeta finit
No és possible un creixement infinit en un planeta finit. (Segurament estareu d’acord amb mi que aquesta idea bàsica pot arribar a tothom, sigui quin sigui el nivell escolar. Ens hauríem de preguntar llavors: l’estem treballant tant com la situació requereix?). Ens costa veure l’excepcionalitat que implica la suposada normalitat de les societats occidentals de la segona meitat del segle xx: opulència, creixement perpetu i accés garantit als combustibles fòssils. Però «amb la termodinàmica no es pot negociar», com afirma Luis González Reyes (8). Ens estan avisant des de fa dècades (9). Com a societat, però, no ens creiem el que sabem (10) —seria un cop massa dur per als fonaments de la nostra civilització industrial—. I hauríem d’acceptar que la biosfera no ens pertany sinó, més aviat, justament al contrari.
Imatge: Markus Spiske / Unsplash.com
Xoquem violentament contra els límits biofísics del planeta Terra. La pandèmia de Covid-19, els incendis a Califòrnia, les migracions climàtiques o l’alarmant taxa d’extinció d’espècies, entre altres tragèdies, formen part del preludi de l’abisme ecològic i social al qual es dirigeix la nostra civilització industrial. L’emergència climàtica i la crisi energètica global (11) ens ho estan dient a crits: som ecodependents. Mentrestant, la cultura dominant continua intentant forçar un accelerador cada dia més gripat (12), obviant grollerament la urgent necessitat de trepitjar el fre. La fam i la pobresa creixents (13), l’emergència d’habitatge que impregna les nostres aules, la crisi de les cures, i social, i democràtica… ens colpegen amb una veritat que també ens neguem a acceptar: som interdependents. No n’hi ha prou (només) d’ajustar-nos als límits biofísics del planeta Terra. Hem de lluitar contra la dominació; per la dignitat i la justícia social.
«Tot procés de canvi social radical implica una acció pedagògica decidida.» (14)
Marina Garcés
Fa uns dies, en un grup de treball de docents, un company compartia una reflexió interessant al voltant de la dificultat: malgrat treballar en un centre de nova creació, amb un equip conscienciat i convençut de la necessitat de dur a terme una educació realment emancipadora, les limitacions i les resistències als canvis (tant intramurs com extramurs) hi són ben presents. I no és per a menys. Jorge Riechmann expressa lúcidament el drama del nostre temps: «El que és ecològicament i socialment necessari és culturalment i políticament impossible.» (15) Per tant, ens veiem obligats a canviar els marcs. Hem d’educar en una cosmovisió radicalment oposada a la cosmovisió dominant de les nostres societats de l’opulència. En (i des de) les esquerdes d’un sistema que ens violenta.
Estem guiant el nostre alumnat en la construcció de marcs explicatius holístics de la profunda crisi sistèmica?
Companyes i companys, estem guiant el nostre alumnat en la construcció de marcs explicatius holístics de la profunda crisi sistèmica? Estem facilitant-los la recerca d’eines per construir noves maneres de satisfer les seves necessitats, basades en la creació d’autonomia i autosuficiència? Són qüestions clau que els il·luminaran el camí cap a la conquesta de la seva llibertat sota escenaris de menor disponibilitat material i energètica. D’altra banda, el potencial transformador de les nostres pràctiques dependrà en bona part de la mobilització de grans dosis d’empatia i d’estratègia: la nostra aproximació ha de venir des de la proximitat a la realitat més immediata dels aprenents; als seus interessos, preocupacions i necessitats. Què els pot oferir a ells la nostra manera de concebre el món? (16) Faríem bé de posar èmfasi en l’atractiu que, a ulls d’infants i adolescents, poden tenir algunes de les tasques transformadores que podríem considerar prioritàries, com la recuperació de la vida social i de la lògica de la cooperació i del suport mutu.
En un món que conspira contra la vida, l’escola ha de conspirar contra el món
Siguem-ne conscients: ens hi estem jugant molt. Educar en l’autocontenció col·lectiva i la igualtat radical és condició sine qua non si realment volem tenir alguna oportunitat d’abordar el canvi cultural necessari per garantir vides dignes, lliures i igualitàries en el nou equilibri al qual estem empenyent el planeta. En un món que conspira contra la vida, l’escola ha de conspirar contra el món (17). El repte és majúscul. La dificultat associada, també. Estem disposades a acollir, explicitar, compartir, debatre, aprendre (i fins i tot arribar a gaudir) d’aquesta dificultat? Crec que aquest ha de ser el nostre desafiament últim. I que hem d’afrontar-lo amb la convicció d’estar fent el que és correcte: l’ètica de la resistència davant la dificultat. Tenim exemples i referents als quals agafar-nos per fer-ho, passats (18) i presents (19).
Escriu Boaventura de Sousa Santos: «És tan difícil imaginar la fi del capitalisme com és difícil imaginar que el capitalisme no tingui fi» (20). La cita m’evoca una última reflexió. A risc de sonar repetitiu, ho afirmaré una vegada més: és (i serà) tremendament difícil educar per a la transformació ecosocial –font tant de satisfaccions com de malestars que haurem de polititzar carregats de rebel·lia– (21). Però pensant en un futur (desitjable) com a espècie, se m’ocorre una cosa encara més difícil: no fer-ho. Per a aquells de nosaltres que aspirem a la justícia social, no assumir una acció educativa emancipadora és obviar la disputa de futurs que es lliura cada dia. És no presentar-se (fins i tot podríem dir que és presentar-se del costat equivocat). Donar-ho tot per perdut. Pensem-ho bé.
(1) Cornelius Castoriadis. Post-scriptum sur l’insignifiance. L’Aube, 1998, p. 38.
(2) Running total of global fossil fuel CO₂ emissions since 1751. Piulada de Neil Kaye el 22 de maig de 2019: https://twitter.com/neilrkaye/status/1131140917317050370/photo/1
(3) De 96.449 TWh (terawatts hora) el 1992 a 162.194 TWh el 2019. Dades extretes de: https://ourworldindata.org/grapher/primary-energy-cons?tab=chart&time=1992..latest&country=~OWID_WRL
(4) De 93.747 ktep (milers de tones equivalents de petroli) el 1992 a 127.950 ktep el 2019. Dades extretes de: https://www.foronuclear.org/wp-content/uploads/2020/06/ENERGI%CC%81A_2020.pdf
(5) Álvaro Monsó ha elaborat una completa unitat didàctica per treballar la Gran Acceleració a ESO, Batxillerat i Formació Professional: https://www.fuhem.es/media/cdv/file/biblioteca/Tiempo_Actuar/2019/La-Gran-Aceleracion.pdf
(6) Steffen, W.; Sanderson, A.; Tyson, P. D. et al. Global Change and the Earth System: A Planet Under Pressure. The IGBP Book Series. Berlín, Heidelberg, New York: Springer-Verlag, 2004, p. 131.
(7) Entre 1990 i 2015, el 10% més ric de la població mundial (aproximadament 630 milions de persones) va generar el 52% de les emissions de carboni acumulades. Dades extretes de: https://oxfamilibrary.openrepository.com/bitstream/handle/10546/621052/mb-confronting-carbon-inequality-210920-es.pdf
(8) Pablo Batalla Cueto. «Entrevista a Luis González Reyes». El Cuaderno, 1 de setembre de 2017. https://elcuadernodigital.com/2017/09/01/entrevista-a-luis-gonzalez-reyes/
(9) D’aquí a uns mesos es complirà el cinquantè aniversari de la publicació del famós informe Els límits del creixement, encarregat pel Club de Roma a l’Institut de Tecnologia de Massachusetts.
(10) Jorge Riechmann. Otro fin del mundo es posible, decían los compañeros. Barcelona: MRA Ediciones, 2020, p. 40.
(11) Podeu trobar una valuosa anàlisi de les possibles alternatives al nostre sistema energètic actual en: Antonio Turiel. Petrocalipsis: Crisis energética global y cómo (no) la vamos a solucionar. Madrid: Alfabeto, 2020.
(12) Claudi Pérez. «El Gobierno se fija como meta un crecimiento del 1,5% anual hasta 2050». El País, 18 de maig de 2021. https://elpais.com/economia/2021-05-18/el-gobierno-se-fija-como-meta-un-crecimiento-del-15-anual-hasta-2050.html
(13) Megan Durisin. «Global Hunger Hits Highest in Years as Pandemic Hurts Income». Bloomberg, 5 de maig de 2021. https://www.bloomberg.com/news/articles/2021-05-05/global-hunger-hits-highest-in-years-after-pandemic-hurts-incomes?srnd=premium
(14) Marina Garcés. Escola d’aprenents. Barcelona: Galàxia Gutenberg, 2020, p. 59.
(15) Jorge Riechmann. op. cit., p. 30.
(16) Ruymán Rodríguez. Anarquía a pie de calle. Mallorca: Calumnia Edicions i Madrid: La Malatesta, 2016, p. 30.
(17) Jaime Buedo. «La escuela conspira contra el mundo». Ctxt, 16 de maig de 2021. https://ctxt.es/es/20210501/Firmas/36032/escuela-educacion-publica-discurso-profesor.htm.
(18) Una referència interessant és l’Escola Moderna, fundada el 1901 a Barcelona pel pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia.
(19) Carmen Cortés Vidal. «El professorat de l’Escola Montseny es mobilitza contra els desnonaments de famílies del centre». Betevé, 10 de maig de 2021. https://beteve.cat/basics/escola-montseny-vallcarca-professors-desnonament-mobilitzacio/
(20) Boaventura de Sousa Santos. Descolonizar el saber, reinventar el poder. Montevideo: Ediciones Trilce, 2010, p. 11.
(21) Julio Rogero i Jesús Rogero. «Politizar el malestar docente». El Diario de la Educación, 27 d’octubre de 2020. https://eldiariodelaeducacion.com/2020/10/27/politizar-el-malestar-docente/
