Malentesos sobre les emocions i l’educació emocional n’hi ha una pila. La majoria provenen del seu desconeixement i en gran mesura del fet que en aquests moments coexisteixin diverses educacions emocionals amb propòsits i plantejaments desencaminats, mancats del fonament i de les bases necessàries, que ocasionen el descrèdit de tota educació emocional i fan que es posin en un mateix sac tant les bones com les males praxis en aquest àmbit.
Per començar, una bona educació emocional no està en contra del coneixement, ni de la responsabilitat, l’autodisciplina, l’esforç amb sentit o qualsevol altre valor essencial per a la vida i l’aprenentatge. Si hi ha alguna educació emocional que relega, dificulta o impedeix el saber, que preconitza el plaer a qualsevol preu o una felicitat egòlatra, ni és educació ni és emocionalment sana. Com tampoc ho és cap educació que giri l’esquena a les dimensions socioemocionals, les menystingui o les malmeti.
L’educació emocional no sols no ha de suposar cap contraposició o disjuntiva davant del saber sinó que ha de contribuir-hi. Ha de ser una aliada del coneixement i l’aprenentatge, i tenim evidències empíriques que pot ser-ho. Informes internacionals d’educació emocional en diversos països corroboren que quan es fa tenint en compte una sèrie de requisits, com ara la formació i participació de tots els agents educatius implicats i la seva continuïtat en el temps -per citar-ne dos d’imprescindibles-, contribueix a incrementar els nivells de motivació, autocontrol i benestar de la ciutadania, i alhora millora l’aprenentatge i el rendiment acadèmic. En el context educatiu, disposem d’estudis que mostren l’efecte potenciador del benestar emocional sobre el rendiment acadèmic de l’alumnat, així com la influència beneficiosa de les competències emocionals com a factor de protecció davant del malestar docent, entre d’altres (Sánchez, M. Bresó, E. i Adelantado, M. 022. Inteligencia emocional en entornos educativos. Evidencias científicas. Publicacions UJI – Col·lecció “Psique” 26.)
L’educació emocional ha de ser un camí i un instrument al servei dels fins immanents i transcendents de l’educació. Ha d’apuntar al desenvolupament i a la construcció personal del subjecte, per un costat, i a la seva participació en la construcció, evolució i transformació social, per l’altre. La felicitat ben entesa, en un sentit etimològic i filosòfic, és justament això, convertir-se en una persona fecunda, que dona fruit, que cultiva la virtut i que la posa al servei d’una vida bona, tant per a si mateixa com per a l’entorn. És evident que el saber per sí sol no garanteix cap d’aquestes coses. Saber molt no és suficient perquè no implica saber fer un bon ús d’allò que se sap. El coneixement és una variable significativa de l’equació educativa però no és l’única. Cal aprendre a utilitzar-lo d’una manera intel·ligent i ètica, és a dir, a favor de les persones, d’una vida millor i d’una humanitat més humana, una fita inassolible del tot sense salut ni equilibri emocional.
Educar és tenir cura de les persones i la vida per tal que les persones es posin al servei de les persones i la vida. Aquesta és una pretensió inconcebible sense coneixements però també sense autoconeixement. És realment difícil que ens condueixi a bon port un saber que no vagi acompanyat d’emocions sanes, de connexió emocional humana, de competències socioemocionals, de consciència ecosocial. I aquí rau sovint un nou malentès. Quan parlem d’emocions, no ens estem referint a que tot ens hagi “d’emocionar”, a que haguem de provocar impactes emocionals per educar, a que l’empatia signifiqui tolerar qualsevol cosa i encara menys a promoure la disbauxa, la incontinència o l’exhibicionisme emocional. Quan parlem d’emocions, parlem de conèixer i atendre les necessitats vitals, el sentir intern de la persona i la salut emocional de tota la comunitat educativa, començant per docents i famílies, perquè la clau de la salut i la competència emocional d’infants i adolescents és la salut i la competència emocional de les seves persones adultes de referència.
Necessitats i emocions estan estretament relacionades, ja que tenim emocions perquè tenim necessitats essencials satisfetes o insatisfetes, començant per les de pertinença, afecte, reconeixement, estima i autoestima, dignitat, autenticitat i moltes altres. Quan parlem d’emocions, parlem doncs de drets fonamentals dels infants i adolescents, de cura i autocura, d’autoconsciència, autoconeixement i autoregulació, de desenvolupament integral, de creixement com a persones al llarg de la vida, d’empatia, resiliència, assertivitat i d’altres competències sense les quals podem ser brillants en llengua, matemàtiques, química o qualsevol altra disciplina, però estar mancats de calidesa i qualitat humana, de generositat i vocació de servei.
Les neurociències ja van demostrar fa quasi tres dècades que tenir un quocient intel·lectual alt, una ment privilegiada o una trajectòria acadèmica brillant no garanteix una vida personal i social bona ni saludable. Per contra, els mals resultats acadèmics no ens aboquen irremissiblement al fracàs o al desastre vital. D’aquí ve que a la intel·ligència emocional se li hagi atorgat la categoria de meta-habilitat que contribueix al bon funcionament de tota la resta d’habilitats i d’intel·ligències.
Des d’aquesta perspectiva, em preocupen els mals resultats de PISA, és clar que sí, però hi ha coses que em preocupen encara més. Com ara que hi hagi professionals que defensen tenir cura del saber i que ho facin sense tenir cap cura de les persones ni de les formes; que manifesten les seves opinions amb una dialèctica més o menys coherent però amb agressivitat i insults vers postures divergents; que consideren molt greu cometre faltes d’ortografia i gens greu destrossar a qui les comet; que es posen les mans al cap pels mals resultats acadèmics de les proves i ni s’immuten pels resultats igualment devastadors de les dades de context del propi Informe PISA, en aspectes com ara el sentit de pertinença al centre, la motivació o la relació amb el professorat.
Desqualificar l’educació actual i l’educació emocional en particular, i fer-ho des d’actituds com les anteriors, no fa més que corroborar la necessitat d’una bona educació emocional que vagi de la mà del coneixement, que estigui lliure de malentesos i falsos mites sobre les emocions (n’hi ha força més que els aquí exposats), que impulsi les ganes d’aprendre i l’aprenentatge, i que no suposi necessàriament un programa curricular afegit, sinó que impregni la cultura de centre i les relacions, que formi part del projecte educatiu de tal manera que tota educadora i tot educador sigui capaç de teixir vincles educatius emocionalment sans i de crear contextos d’aprenentatge potenciadors. En definitiva, d’educar emocionalment, ja sigui amb programes específics d’educació emocional o sense.
L’educació emocional és inevitable atesos els seus efectes sobre la relació educativa i el procés d’aprenentatge
Acabo ressaltant que es tracta d’una tasca no opcional perquè la transmissió emocional és inevitable i som responsables de la seva qualitat i salubritat, atesos els seus efectes sobre la relació educativa i el procés d’aprenentatge. Podem decidir no impartir educació emocional curricular, però sempre estarem impartint educació emocional relacional, vulguem o no, conscientment o no. I cal incidir també en que ens pertoca assumir-la conjuntament a famílies i escoles. Les famílies no poden delegar-la en l’escola perquè la seva influència és la primera i és immensament poderosa, però tampoc se’n poden quedar el monopoli, per la socialització i la funció compensatòria de les mancances familiars que ha d’exercir l’escola.
