Començo el dia llegint un article en el qual un mestre de primària (sembla de tercer o quart) ensenya la IA al seu alumnat. A mig matí, dialogo amb una classe de sisè sobre el seu futur, l’any vinent, a l’institut (“El proper curs seré adolescent”). He preguntat quants tenien mòbil i només dos no tenien. Unes hores després, m’arriba a les mans el meu darrer llibre: “No sense el meu mòbil”. Acabo la jornada matinal coneixent que els propers dies la Comissió per una Digitalització Responsable als Centres Educatius entregarà al Departament les seves propostes de regulació.
I tot el que havia d’escriure a la tarda sobre l’educació i els aprenentatges a l’univers de les pantalles se’n va al núvol. Sense oblidar que escric per als professionals d’una escola cansada que mira d’arribar a final de curs i amb les vivències del matí, torno a pensar en com podem situar la complexitat digital enmig de la complexitat educativa?
El capitalisme digital i l’escola
Retorno a les primeres línies: el mestre que ensenya intel·ligència artificial als infants. He llegit l’article amb una alarma posada: el text i el vídeo que l’acompanya estan en una web educativa d’una companyia de comunicació. Així que he de començar per fer present el punt zero de tota la reflexió educativa: Cap de les companyies tecnològiques està disposada a renunciar al seu poder digital i ser transparent en els seus programes, permetre’ns descobrir el que pretenen els seus algoritmes, renunciar a captar dades dels navegants. La indústria tecnològica no té interès a desenvolupar res que faciliti la vivència i l’acció comunes. En un món hiperindividualista i egoista, el que pretén és que la immersió sigui personal i singular. Facilita compartir egoismes.
El món analògic ja no existeix i no és possible ni educació ni aprenentatge fora de l’univers digital
Els interessos de l’educació i els del mercat no són coincidents i cal no oblidar-lo. Però el món analògic ja no existeix i no és possible ni educació ni aprenentatge fora de l’univers digital. La discussió no és com tornar a ser hippies sinó com ser éssers humans gestionant activament la forma de ser-hi.
Educar amb IA
L’article era bo i educativament positiu. Parteix d’un bon mestre que sedueix i entusiasma i que fa una activitat didàctica combinant la creació artística i la lectura, coneixedor de les potencialitats educatives i didàctiques de la IA, disposat a que facin creació artística i a que escriguin per a ser entesos. Sap que el que ha d’estimular i mantenir és la imaginació i que ha d’ajudar a saber expressar-la. Tothom ha de dibuixar a tot color un animal imaginari i, una vegada fet, ho han d’explicar i descriure perquè un altre s’ho imagini.
I aquí apareix la intel·ligència artificial: ha de pintar l’animal a partir de la descripció que ha fet l’alumne. Es pot discutir sobre el que la IA ha entès, comprovar si les instruccions eren correctes, descobrir possibilitats no imaginades, formes d’expressió desconegudes, infinitat d’animals mitològics…
L’alumnat descobreix com funciona una eina que ja l’envolta, però ho fa sense haver renunciat a imaginar, adquirir capacitat d’expressió i comunicació. Ara, el seu mestre els ha ajudat a imaginar més, comunicar més, descobrir noves realitats i, especialment, posar l’aplicació a les seves mans per fer-la servir activament.
No és possible no tenir-ne
A la classe de sisè he comentat els canvis que viuran l’any vinent. Després de parlar del seu cos en total alteració i abans d’ajudar-los a descobrir que “el món és una merda”, havia posat a debat la següent afirmació: “tindré el meu mòbil”. No sé en quin món pensava jo a preparar la xerrada! Tan sols dos alumnes no tenien mòbil i la majoria feia més d’un any que ho tenia!
Adaptant el meu discurs, he preguntat, agafant de sobre de la seva taula un dels seus portàtils individuals que tenen des de cinquè: en què es diferencia aquest ordinador del vostre mòbil? Un resum de les respostes: Té teclat i pantalla i és pitjor que el nostre mòbil.
El mòbil també és i ha de ser per aprendre.
Pensava en la guerra dels mòbils i havia de recordar el que havia escrit al llibre: “Si posem l’èmfasi en els aparells i no en les activitats només farem que les desplacin a un altre maquinari, llocs i activitats similars en altres aparells”. Si una “màquina” és per aprendre i l’altra (millor i més atractiva) és pel que fa a la resta de coses, per a la vida que no és escola, deshumanitzem el mòbil i empobrint l’aprenentatge. “El mòbil també és i ha de ser per aprendre”.
He seguit, però, amb les preguntes: algú us va ensenyar a fer servir el mòbil? Cares de desconcert, com si m’hagués begut l’enteniment. Una noia sí que em parla de la seva germana gran. Sols han descobert. Sols han après. Sols van sentint-se atrets. Sols seran enganyats… On i com s’aprèn a ser persona a l’univers digital? Fa dies que han començat la immersió en mons desconeguts, sense motxilla ni brúixola.
Pensant en quan ja siguin adolescents, el nostre repte, el repte que haurem d’ajudar a descobrir, és com fer que la realitat presencial i la realitat virtual siguin complementàries. Viuran adolescències connectades i hauran d’aprendre a modular els diferents estats de la connexió. Però, on, quan, amb qui, com?
L’alumnat que m’escolta, en una escola de barri plena de complexitats i reptes, té famílies amb molt pocs recursos econòmics, vides familiars amb històries d’antigues migracions i no deixo de pensar que, moltes vegades, no tindran més companyia que una pantalla i que el món que veuran serà més atractiu que el que estaran vivint. He de recordar a qui afecta dedicar-nos a les prohibicions.
No sense el meu mòbil
Amb el llibre a les mans, penúltim element de la meva jornada matinal, havia de posar-me a fer el resum per als mitjans de comunicació. No ho faré ara a aquest article. Però tot té a veure amb l’escola i, singularment, l’escola secundària. Què puc destacar?
Per no caure en el meu propi parany he de resumir el context de la reflexió, allò en què hauríem de pensar primer. “Bona part de les nostres preocupacions i dificultats educatives en aquest univers neixen del total desconeixement del que realment fan, de com ho viuen, què els impacta i què no, on són les seves mancances, què els angoixa, etc.”
“No comencem mai per descobrir com estan dins de la seva pell, com gestionen aquest món, quins arguments fan servir, quins significats i valors entomen, com es modifiquen les seves adolescències. Només encertem a veure problemes i no ens parem a descobrir la multiplicitat de colors (també el negre i el gris) de les seves vides digitals. (…) No podem repetir l’esquema habitual: etiquetar el problema, posar en marxa algun protocol i organitzar tallers perquè aprenguin no se sap què”.
Quan aquest article es publiqui estarem a punt de conèixer les instruccions sobre les pantalles per al curs vinent i em temo que seran molt diferents del que proposo aquí i al llibre. Però deixaré un apunt per continuar pensant sobre el caos digital i l’escola secundària.
La crisi de la inevitable immersió en l’univers digital està amplificada i deformada per tres crisis inherents a la mateixa escola. D’una banda, per la profunda i aguditzada separació entre les propostes acadèmiques i la condició adolescent actual, múltiple, desigual, canviant. D’una altra, per la crisi que la digitalitat introdueix en com s’ensenya i educa avui, quan la funció principal de l’escola i el professorat no pot ser la transmissió de coneixements. Situació a la qual, a més, hem d’afegir una acumulació de malestars docents, aguditzada pels temps de crisi, els desconcerts educatius col·lectius, les retallades i els anys de pandèmia.
Espero obrir diàlegs i, com les variables del diàleg necessari són moltes, deixo unes pinzellades:
“Les “pantalles” no deixen de ser una mena de pedra grossa ficada en unes sabates sovint massa justes i en un sistema educatiu immers en moltes altres complexitats. No es tracta d’una presència pacífica… En gran mesura, també, perquè res adolescent ha estat mai situat en el territori de la calma”.
“Un institut pensat en clau adolescent, en què la majoria sent l’escola com a espai propi, també pot fer que l’adolescent pacti i gestioni en positiu el lloc de la realitat digital en la seva vida d’adolescent que estudia”.
“Hem d’ampliar les reflexions sobre què cal fer i què no fer, què provar de fer, què observar amb atenció i a què donar sentit. I, a més, fer-ho havent desconnectat l’alarma com a primera manera de mirar i veure, intentant no caure en el control i la regulació com a primera manera d’educar, tampoc digitalment”.
I, com se suposa que eduquem en el pensament crític, la proposta digital pensant en els adolescents podria ser: “La reflexió que no pots deixar de fer-te és: «Si jo no vull que els grans defineixin com ha de ser la meva vida i jo vull ser jo, no puc deixar que internet m’ho acabi imposant sense adonar-me’n»”.
Acabo. De l’informe que sortirà de la Comissió no tinc ni idea. Però, sé perfectament que el bon mestre, la bona professora, eduquen amb imaginació, mirant i escoltant l’alumne, sense fer gaire cas de les recomanacions oficials.
Bon estiu digital, desconnectat.
El Diari de l’Educació, 2025