Fa molts anys que es va lluitar perquè l’escola pública fos de tothom i per a tothom. Una escola que fos inclusiva, propera, oberta, amb recursos, arrelada al territori i amb mestres per la renovació pedagògica. Una escola equitativa, justa i democràtica amb l’objectiu d’oferir i vetllar per la igualtat d’oportunitats. I això no vol dir que tots haguem de ser iguals, sinó que des de la rica i extraordinària diversitat tinguem les mateixes oportunitats. I sobretot una escola gratuïta.
L’escola pública fou, i ha de continuar sent, aquell espai on les experiències de pedagogia i de valors de l’Escola Nova continuïn vigents: la pedagogia activa, l’infant protagonista, el mestre que acompanya i no instrueix, el respecte, la llibertat, la democràcia, una escola de tots i per a tots…per tant, una escola del segle XXI.
Aquests valors de renovació pedagògica que haurien de ser els principis de fons de l’educació els estem convertint en productes de venda dels projectes educatius, un fidel reflex del món mercantil al que ens empenyen constantment. Les famílies, conscients que l’educació necessita un canvi allunyant-se de l’escola tradicional hereva del franquisme que continua instaurada en les nostres escoles, “compren” aquestes projectes com una novetat excepcional i “alternativa”, quan hauria de ser allò generalitzat i pel que hauria de vetllar l’Administració a través de la formació continuada, la renovació pedagògica i la inversió dels recursos necessaris per tirar endavant l’educació del país.
Que la continuïtat dels projectes està amenaçada per les retallades de l’Administració és una dura i trista realitat, i per poder garantir els recursos que confereixen qualitat al projecte, moltes escoles públiques han de trobar altres fórmules de finançament. El que poso en qüestió és l’equitat i la igualtat d’oportunitats davant aquest fet.
En un context econòmic com el que vivim, demanar certs esforços a les famílies provoca, d’entrada, desestimar la tria de l’escola. En el cas de les escoles bressol, ningú ho dubta. L’augment de quotes per part dels Ajuntaments ha fet que moltes famílies no puguin assumir-les, i hagin de renunciar a la plaça.
El binomi projecte de qualitat-cost afegit per les famílies està provocant que aquella escola pública de tothom i per a tothom (tal com defineix el diccionari la paraula “públic”) es converteixi en l’escola d’uns quants, la dels que hi volen anar per convicció i la dels que poden assumir aquesta despesa afegida.
Però llavors, a què estem reduint l’escola pública? L’escola pública ha de ser diversa. I el que ha de fer l’Administració és vetllar per fer extensius projectes educatius de qualitat, que donin resposta a la societat en la que vivim, però també en la que volem viure en un futur.
L’Administració està condemnant l’escola pública a ser la dels pobres, i sense voler, els mestres amb la millor de les intencions, i el compromís de no renunciar a projectes de qualitat, col·laborem a que hi hagi escoles per a uns i escoles per a uns altres.
En uns temps en que la crisi que més ens pesa és la dels valors, cal fer una aturada per pensar en allò que fem, per què ho fem, i quin valor s’hi amaga al darrera, perquè sense adonar-nos i immersos com estem en aquest món que ens arrossega, contribuïm a convertir l’escola pública en una escola de classe.
