En un any de coincidents centenaris: cent anys de la Mancomunitat de Catalunya, cent anys de l’Escola d’Estiu de la Mancomunitat, cent anys de l’Escola de Bosc de Montjuïc, períodes de temps que al revisar-los ens parlen d’haver estat un país capdavanter en educació i ple d’experiències úniques, inclús en moments precisament no massa propicis tal com els que ens toca viure ara, m’agrada tenir la possibilitat de reflexionar entorn de l’escola i fer-ho a partir d’unes sàvies paraules del poeta Joan Vinyoli ja que aquest any, feliç coincidència, també en celebrem el centenari del seu naixement.
Diu el poeta: “Entre ser poeta o simplement viure hi ha una bella possibilitat, que és viure poèticament.” L’escola hi té molt a dir d’aquesta bella possibilitat proposada. Rosa Sensat, la mestra i pedagoga ja va proposar fa cent anys una determinada manera d’entendre-la: L’Escola Nova. Un espai on l’infant hi ha de poder créixer com a persona en totes les seves dimensions al mateix temps que hi viu experiències que el lliguen a la natura i la vida mateixa. Els infants han d’esdevenir els protagonistes d’aquesta escola, i amb la seva frescor, les seves maneres d’expressar, de crear, amb els seus diferents llenguatges sovint poètics, ens han d’ajudar a transformar i a comprendre situacions, fenòmens o emocions del dia a dia. Una escola que lluny de ser encarcarada i simplement transmissora de coneixements s’allunyi dels aprenentatges mecànics i sense relació amb la vida i proposi altres maneres d’interpretar la realitat, més properes a la natura i també, perquè no, a la poesia.
Llegim poemes als infants, fem que ells en llegeixin en veu alta, que els puguin interpretar amb diferents formes d’expressió o representar en grup, bastim les nostres biblioteques de textos poètics, els nostres petits horts i jardins de fruites o de flors. Beguem de les aigües de Maria Montessori, de Claparède, de Rosa Sensat, de L. Malaguzzi , amb els seus cent llenguatges, i de tants d’altres i afavorim que els infants ens puguin dir el que vulguin amb la seva veu i a la seva manera posant al seu abast recursos, formes de fer diverses i eixamplant els seus horitzons. Fem de la poesia una eina de coneixement d’un mateix.
Apropem-nos també a la música a través de les cançons, a la plàstica i a totes altres formes d’art, de l’Art que salva” però sempre des de l’equitat, reivindicant una escola pública i de qualitat com ja l’havíem tingut, on tots els nens i nenes tinguin les mateixes eines a l’abast i puguin desenvolupar les seves diferents maneres de ser i de créixer com persones. Una escola que no segregui sinó que integri exigint els mitjans i els recursos necessaris per donar el seu lloc a totes aquestes diverses maneres de dir. Una escola allunyada de la tendència uniformadora que destil·len les darreres lleis d’educació.
Malgrat les contradiccions i la poca escolta o el poc recolzament que en aquets moments tinguem de les administracions, no desvinculem l’escola d’aquesta VIDA en majúscules. En moments més difícils hem aconseguit grans escomeses, per exemple, de la mà de tots els mestres de la República o de la fortalesa i el convenciment dels mestres del CENU.
Avui, no podem perdre l’oportunitat de fer de l’escola un espai i una eina de regeneració i de transformació social. El somni i la poesia hi han de trobar el seu lloc. Tenir la responsabilitat com educadors d’incidir en aquesta transformació, també pot ser la bella possibilitat de la què ens parla el poeta.
