L’infant arriba a aquest món amb energia per enfrontar-se al repte de viure i de conèixer. La força que té és inimaginable, i la curiositat innata el porta a estar en tot moment actiu, pendent de copsar tot allò que passa en el seu entorn, i així es coneix també a ell mateix. És, doncs, el dia a dia per a un infant la seva gran motivació i un gran estímul. I encara més si pensem que a l’escola ha d’aprendre a conviure i a compartir el quotidià amb un grup d’infants i també d’adults.
A través del canvi de bolquer, de rentar-se la cara quan està bruta acompanyat d’un adult, de canviar-se la roba quan ho necessita, l’infant aprèn a ser autònom i a valorar la importància i el benestar que li genera sentir-se net, sentir-se a gust. És un infant que d’aquesta manera se sent respectat i valorat, que se sent acollit, i així va creant vincles afectius. Condicions que, també, generen un context positiu per a l’aprenentatge, per entrar en relació amb el món, amb els altres i amb un mateix.
El quotidià també és la resolució de conflictes, l’autogestió del temps, la cooperació amb el grup, la gestió de les emocions, un sense fi d’aprenentatges que només es poden fer si l’infant és feliç, segur d’ell mateix.
L’infant troba tot allò que necessita per aprendre a viure, i així, sense adonar-se’n, aprèn també continguts a mida que li són necessaris per relacionar-se, per entendre el món i moure’s amb llibertat i autonomia. El mateix procés el fa l’adult que l’acompanya, perquè aprenem a viure cada dia.
És tasca de l’escola crear un context que convidi a aprendre, que motivi a l’esforç i a la superació personal. No d’allò que vol l’adult per als infants, sinó del que l’infant es proposa. És tasca dels equips entendre, interpretar i acompanyar l’interès i les necessitats de cada una de les persones petites que donen vida a l’escola cada dia. És educar-los per la llibertat, és deixar fluir totes les capacitats dels infants, és sorprendre’s dia a dia de les possibilitats de l’ésser humà, que cadascú pugui fer i pensar a la seva manera, generant riquesa al grup, que, a la vegada, es transformi en riquesa personal. És, doncs, crear una identitat personal, però també col·lectiva, i és educar per a un pensament creatiu, no lineal i estàtic que ens porti a caminar per la vida sense saber per què ho fem, amb una forma (programa) molt definit, però sense tenir clar el fons, que sempre ha de ser l’infant. Com diu Claparède, “en pedagogia el més important no són els mètodes, sinó la infància”.
Quan s’educa, quan les relacions són la base d’un projecte educatiu, des del diàleg entre l’infant i l’adult, una mirada, un gest, o la mestra asseguda en un lloc o un altre, és imprescindible. L’infant capta tots aquests detalls i, de fet, és a partir d’aquests que pot detectar quin grau de cura i de respecte pot haver-hi cap a ell, què se n’espera. El fet de ser mestre comporta una delicadesa extraordinària, una sensibilitat especial, una intuïció, un saber llegir entre línies, un saber seguir un diàleg de preguntes i respostes que va molt més enllà de les paraules. Si volem ser aquests mestres hem d’afinar i anar al fons de les qüestions i saber respondre a les demandes dels infants.
No podem obviar que tots els agents socials i educatius influeixen en el desenvolupament de cada un dels infants, i penso que un dels rols de l’escola, de la mestra, és anar compensant-ho i ajudar els infants a trobar-se amb ells mateixos, a ser crítics, a saber el que volen, a saber triar, discernir i tenir eines per enfrontar-se als reptes que els plantegi la vida i resoldre’ls amb èxit.
És important que puguem reflexionar amb aquest grau de detall, perquè és la nostra responsabilitat i el nostre deure amb tots els pedagogs que fins ara han contribuït a la millora constant en la manera de concebre la infància. I tot allò que puguem compartir i reflexionar plegats és coneixement que ens enduem, creixement personal i social que repercuteix en la qualitat de les relacions i en el benestar personal, però, sobretot, social.
La societat ha canviat i el context en què estem immersos ens fa anar a un ritme vertiginós, que potser cal frenar una mica. Necessitem temps, els infants i nosaltres com a adults. Temps per preguntar-nos per a què eduquem. Té sentit continuar educant per al futur amb l’objectiu de tenir la vida solucionada quan siguem grans? Té sentit continuar educant com es feia a l’època de la revolució industrial, on el que importava era produir i produir? Té sentit educar com en l’època del franquisme, amb por i repressió? La història ens demostra que cal educar per al present, perquè el futur és incert. Per això, cal donar oportunitats d’aprenentatge, des de la manera única que cadascú té de fer, de pensar, de resoldre, perquè serà l’única manera de poder desplegar tot el nostre potencial des de la il·lusió i des de la responsabilitat. Però per a això cal fer una profunda reflexió i preguntar-nos si com a mestres partim del respecte, la confiança i l’atenció plena als infants.
