«Tenia a classe un alumne molt nerviós, que un dia estava especialment neguitós. Vaig aparcar un moment el que feia i el vaig mirar als ulls, li vaig preguntar què li passava. Al seu pare l’estaven a punt d’operar i potser perdria un braç. Doncs bé, vam tancar la llibreta, ens vam donar tots les mans i vam enviar energia al seu pare. L’endemà va venir la mare a veure’m encantada. Això et fidelitza amb la família, és allò emocional el que dóna valor a la vida» Mercè Traveset. 19.01.15 Diari de l’Educació
Vaig trobar un escrit antic (2004) signat per Carles Parellada; s’hi explicava una, diguem-ne, activitat de formació. Vaig llegir que, un cop ben asseguts amb els peus tocant el terra, hom sentia com l’energia li entrava pels peus i li anava pujant per les cames fins a estendre’s per tot el cos… Més endavant, cadascú pensava o s’imaginava el seu pare darrere seu, i més endarrere el seu avi, i fins i tot el seu besavi… Segons l’escrit, centenars de persones adultes seguien el ritual i hi participaven seriosament.
Perplex, busco més informació. M’havien explicat que era una formació sobre pedagogia sistèmica, i navegant per la xarxa vaig trobar que, al costat de «pedagogia sistèmica», apareixen altres pràctiques que es poden definir com esotèriques, com per exemple el reiki, pràctiques sense base científica que són utilitzades per curar o com a teràpia. Els seus efectes estan en la línia d’un placebo: la persona es cura o millora per l’evolució del curs de la malaltia, de manera semblant a l’homeopatia, que actua sense introduir cap principi actiu al cos; són pràctiques que no perjudiquen, no tenen efectes secundaris i permeten que les defenses facin el seu curs i la persona superi sense presses la seva situació.
No ho sé, jo sempre havia pensat que mestres i professors havíem d’intentar educar els infants i adolescents que teníem a les aules. Que havíem d’ensenyar-los coses valuoses per al seu present i futur. Que havíem d’intentar educar-los amb criteris, perquè aprenguin a distingir entre sabers i creences, entre coneixements i opinions.
Les pràctiques que hem relatat no han estat validades, quedarien en el terreny de les creences. Totes les persones, els ensenyants també, podem tenir les nostres creences, que ens poden ajudar a viure i a ser feliços, però… tenim dret a induir els infants que s’hi acostin? Tenim dret a traspassar creences a infants o adolescents que es fien de nosaltres, que esperen que no els enganyem, que esperen que els ajudarem a créixer i a madurar amb un xic d’esperit crític? Criticarem, amb raó, el nou currículum de religió de la LOMCE, que implica explicar creences religioses a l’alumnat: només les creences religioses són criticables?
Les connexions que explica la Mercè Traveset, la teoria de les constel·lacions familiars que s’aplica alegrement en algunes escoles, ajuda els infants i les seves famílies? O bé és una pseudociència que interpreta les situacions familiars i gosa donar-hi solucions?
Llegint més he descobert la filosofia i la teoria dels sistemes. És interessant. Aplicada a la psicologia, les teràpies familiars ajuden moltes persones… però tinc els meus dubtes que la pedagogia que ha sorgit a partir d’aquests supòsits ajudi l’alumnat i el professorat.
És cert: la sistèmica ens planteja la importància de la relació amb les famílies, ens recorda que estem immersos dins un sistema de relacions i que quan un element del sistema canvia tot el conjunt queda afectat… però això és una novetat? Fa quaranta anys, a l’escola pública on treballava, tot el claustre era conscient de la necessitat de comptar amb les famílies del nostre alumnat: visitàvem les cases, coneixíem les que no podien apropar-se a l’escola i hi parlàvem; érem conscients que sense la col·laboració i la participació dels familiars els infants no avançarien. No és innovadora, aquesta premissa.
Sí, són innovadores i estranyes, les pràctiques esotèriques que les acompanyen i certes afirmacions teòriques que les sustenten: des de les teories de Hellinger fins a l’Institut Gestalt. Els pecats dels pares marquen els fills fins a la tercera generació? Les constel·lacions familiars poden explicar les situacions negatives o problemàtiques que vivim? Qualsevol persona pot representar un familiar i actuar com si fos ell? Existeixen energies presents en les persones i es poden transmetre per l’èter?
Fa la impressió que les teories sistèmiques aplicades a l’educació tenen un cert ressò. Potser a les escoles ens hem centrat massa en els coneixements i els aprenentatges i hem deixat un xic de banda els aspectes emocionals que els acompanyen. La sistèmica presenta les emocions com el primer punt a tenir en compte, dóna una certa resposta a les necessitats emocionals que tots i totes tenim.
Potser una teoria que recalca la interpretació dels fets i de les situacions, més que l’esforç per canviar-los, es fa de fàcil acceptació; potser remarcar la importància del sistema ajuda a sentir menys la responsabilitat individual si el nostre alumnat no millora; potser promoure l’evitació dels conflictes farà que no posem en qüestió les directrius de les administracions; potser unes formacions privades, que s’han de pagar religiosament, són un bon negoci per a qui les promociona i ofereix; potser…
Davant nois o noies diagnosticats amb TDAH, podem actuar medicant-los o ajudant-los amb una teràpia adequada. La pastilla apaivaga els símptomes, no cura el trastorn però tranquil·litza familiars i professorat.
La situació actual d’incertesa en l’àmbit social i en l’escolar pot fer que moltes persones busquin algun element que els doni la seguretat i la confiança que no troben, malgrat que aquest element no estigui contrastat ni validat. Potser això explica l’acceptació que la «pedagogia» sistèmica troba entre alguns mestres: és una pastilla que no canvia la realitat quotidiana però la fa més suportable, que evita prendre una posició crítica, que evita denunciar les polítiques educatives que fomenten les desigualtats, que permetrà traspassar a la constel·lació familiar la responsabilitat dels mals resultats acadèmics o fins i tot educatius. Una pastilla que, com tots els medicaments, té efectes secundaris, i que més endavant, quan en desapareguin els efectes, pot deixar penjats molts mestres que hi han confiat.
Diria que als ensenyants ens toca col·laborar amb les famílies en pla d’igualtat; ens toca ajudar-nos mútuament a educar; ens toca posar límits, no només interpretar les situacions; ens toca ajudar els infants i adolescents a créixer, a ser crítics, a defensar les seves opinions amb arguments contrastats, no amb creences o opinions subjectives; ens toca contenir la necessària rebel·lia dels adolescents, posant els límits que com a adults que som ens correspon posar si volem educar de debò.
Ens toca tenir en compte els aspectes emocionals en tots els processos de relació i d’aprenentatge. Ens toca explicar les constel·lacions astronòmiques i posar en qüestió, per salut mental, altres menes de constel·lacions o pràctiques esotèriques que ajuden les persones amb dificultats a fer front a la dura realitat, a la situació de crisi que estem vivint, i que hi busquen refugi i consol encara que el que trobin sigui poc consistent.
Ens toca afirmar les responsabilitats individuals que tenim totes les persones, que no vivim soles però que no podem descarregar-les en els altres.
Als barris i escoles on he treballat he trobat alumnat amb capacitat de resiliència malgrat que la seva constel·lació familiar era molt desfavorable. No m’he limitat a conèixer, entendre i respectar una situació, sinó que he animat l’infant o adolescent a fer servir la seva responsabilitat individual per fer front a les situacions i intentar canviar-les. Les tècniques de suggestió que proposen els sistèmics són senzilles i enganyoses; un bon professional de l’ensenyament no hauria de deixar-se portar per aquestes tècniques malgrat que li resolguin una situació. Són tècniques que poden tenir un èxit immediat –com la pastilla per als afectats de TDAH–, però que no modifiquen les situacions d’arrel. Podran millorar l’ambient a l’aula durant una temporada, però els infants o adolescents no interioritzen els comportaments que se’ls indiquen.
Les persones no vivim soles; som sociables, compartim, ens ajudem, ens interrelacionem al llarg de tota la vida. Som membres de diferents grups, començant pel familiar, però no ens diluïm en el conjunt, sinó que conservem la nostra individualitat i som responsables del que fem cadascú de nosaltres.
