Un d’aquests darrers dies, rellegint el llibre de Teresa Duran entorn dels llibres per a infants, hi he retrobat, en el capítol dels agraïments, unes paraules que m’han vingut com anell al dit per explicar el que ja fa temps que em ballava pel cap, que també coincideix de ple amb les paraules de la campanya dels 50 anys de l’Associació de Mestres Rosa Sensat.
Diu la Teresa –per cert, una mestra convençuda i apassionada des de fa molts anys–: «El meu agraïment envers els bons mestres que he tingut. Hi ha qui afirma que perquè es produeixi un bon aprenentatge basta que un infant trobi almenys un bon mestre al llarg de la seva vida.»
Subscric de ple aquestes paraules. Som molts els que des de ben petits i per sempre recordem durant tota la vida la influència d’algun dels nostres mestres, que en alguna etapa o en alguna matèria ens han ensenyat a estimar, a cercar i a apassionar-nos per alguna cosa.
Recordo el meu pare, montessorià, que des de ben petit va anar a l’escola del carrer Aribau de Barcelona, i que vuit dies abans de deixar-nos, sense dir res a ningú, va passar per l’escola amb la certesa que se n’aniria per sempre i amb la necessitat d’acomiadar-se del lloc que li havia deixat tan bones sensacions i que l’havia ensenyat a estimar la vida i els aprenentatges. Llavors tenia setanta-dos anys. La petjada que en ell van deixar les mestres Canals (Dolors i Francesca), que jo també vaig conèixer, va ser molt important. Aquelles dues mestres estimaven els nens, coneixien una per una les seves maneres de fer, i a partir d’activitats i fets de la vida quotidiana, i a través seu, els ensenyaven a estimar les coses i a estimar-se els uns als altres. Una escola i uns mestres així mai no s’obliden! I deixen empremta per a tota la vida.
Tal com deia el mestre Artur Martorell, «el mestre cal entendre’l no com aquell que ensenya als nens, sinó com aquell que els guia, el que es confon amb la seva ànima i els infiltra en el seu ésser. És grandiós, el concepte de mestre!».
Per això tots els que en els primers anys d’escola, o en una etapa més tardana, com l’adolescència, o fins a la universitat, ens hem topat amb mestres amb talent, creatius, preparats, però sobretot apassionats i enamorats de la seva feina, en guardem el nostre millor record i fem nostres les paraules d’Angeleta Ferrer: «I el que no senti el mestratge amb passió, el que no gaudeixi en el seu exercici, el que pateix i no ho fa de bona gana, trobarà la felicitat no fent de mestre.» Reivindiquem, doncs, avui, en la nostra societat, on la figura del mestre ha estat desprestigiada i molt mal entesa, el desig, la vocació, les ganes de ser-ho. El mestre que ho és perquè ho ha volgut ser, que fa la seva feina amb ganes i amb il·lusió i que es continua formant durant tota la seva vida per ser cada vegada millor: aquest és el mestre que ens cal i del qual tots guardarem una bona memòria i al cap dels anys li direm amb tota convicció: gràcies, mestre!
