Aula de primer de Primària. El centre ha demanat la intervenció de l’EAP per observar un infant amb molt patiment psicològic, que per mi és el que determina la prioritat en l’atenció. En entrar, la mestra em comenta: «És que, a més, tinc tres alumnes amb TDAH i quatre amb dislèxia.» Penso que el percentatge és superior al de la mitjana de la població en edat escolar, però això acostumo a trobar-m’ho en centres en què les famílies tenen un nivell socioeconòmic mitjà-alt, i porten els seus fills a un centre de diagnòstic quan l’escola els informa d’alguna dificultat. Sovint aquests serveis, sobretot els ubicats en centres hospitalaris, fan partícips els mestres dels seus diagnòstics a través dels qüestionaris que els envien per emplenar. És una gran responsabilitat, que no crec que ens correspongui, ja que les orientacions derivades de la valoració poden ser de tractament i/o medicació.
Però hi ha mestres que també «diagnostiquen». Mestra de segon curs de parvulari: «Hauries de venir a l’aula, perquè tinc una alumna autista.» Em costa molt de convèncer-la que la nena no presenta aquest trastorn, i reorientar la conversa cap al que ens preocupa i, sobretot, el que podem fer. I és en el que podem fer per millorar l’atenció al grup i a cadascun dels infants o joves que el componen on rau la finalitat de la nostra professió.
Enunciar «tinc x alumnes amb TDAH, x amb dislèxia, x amb discalcúlia, x amb trastorn d’aprenentatge, x amb trastorn de conducta…» és estèril si no provoca canvis.
A l’escola on treballava, els mestres no disposàvem de cap informe o valoració diagnòstica dels infants, ja que era un aspecte que centralitzava una professional del centre. I era ella, conjuntament amb el tutor o tutora, qui dissenyava les estratègies, adreçades tant a l’infant com al grup, que millor podien afavorir el seu desenvolupament. Aquesta funció assessora la podrien realitzar els EAP si disposessin de més personal, o un professional especialitzat del centre que tingués assignada aquesta funció.
A partir del curs vinent podrem afegir, a la informació sobre els infants que inicien el parvulari, l’informe pediàtric, que, segons se’ns diu, té com a objectiu «agilitzar la detecció precoç i el tractament de possibles dificultats d’aprenentatge». El podria entendre per als infants amb problemes físics, psíquics o sensorials (hipoacúsia, deficiència visual, greu retard en el desenvolupament, malalties que incideixen en la regularitat en l’escolarització…), encara que generalment estan atesos en serveis especialitzats –CREDA, CDIAP… Per a la resta, em sembla una violació de la seva intimitat. El president de la Societat Catalana de Pediatria diu que «el contingut serà estrictament confidencial, d’acord amb el codi ètic mèdic. Els pediatres només l’entregaran als pares dels menors, perquè siguin aquests els que, voluntàriament, l’entreguin al col·legi». Voluntari? Si és així, quina utilitat té? Per què volen que es generalitzi? Prescriptiu?
Tenint en compte que la població diana, malgrat que s’ha ampliat, són els infants que es matriculin a centres educatius «d’alta complexitat socioeconòmica», se m’acut que, ja que estan en barris amb alta complexitat socioeconòmica, és en aquestes condicions on s’haurien d’esmerçar els esforços i els mitjans. Per exemple, amb escoles bressol gratuïtes per a totes les famílies que demanin plaça i no tinguin ingressos suficients per pagar-la, fent un seguiment per part dels treballadors socials de les situacions familiars que puguin derivar en un risc per als menors –altra vegada un augment de professionals–, afavorint la coordinació entre els treballadors socials de zona i els del CAP per comprovar que els infants estiguin atesos mèdicament, i oferint menjadors escolars amb cobertura suficient per atendre les mancances nutricionals de molts infants, i espais on després de l’horari escolar s’atenguin les necessitats de lleure i de suport escolar.
Hi ha una xarxa de serveis educatius infradotada i amb dificultats per coordinar-se, però la sortida que es proposa és afegir més agents, sense que es garanteixi com i amb qui s’actua.
Infants sobrediagnosticats. Correctament atesos?
