Alumnes de primer d’ESO de l’Escola Solc. Foto Ramon Breu.
Fa pocs dies, sentia una conversa entre dos usuaris dels trens de rodalies en que es queixaven amargament del maltracte de que són objecte dia rere dia. Un d’ells proposava que de la mateixa manera que es camina cap a les smart city, també caldria plantejar-se la consecució d’una smart Renfe, mentre que l’altre després de reflexionar per uns instants, va sentenciar que potser el que calia urgentment era disposar de ciutadans intel·ligents i activament crítics, que no acceptessin de cap manera el maltracte i la humiliació continuada de qui gestiona els serveis del transport públic.
Vaig pensar que aquest raonament tan simple però tan contundent d’aplicar la intel·ligència humana al problemes quotidians, podria aplicar-se a l’educació, que és el meu ofici. I concretament a allò que habitualment s’entén per innovació. Ho dic perquè hi ha una idea molt estesa en els darrers anys que ens ve a dir que la veritable innovació és només la tecnològica, que l’important es fer servir programes, programets i aplicacions, a vegades sense saber ben bé per què. Potser per mantenir els escolars de cara a una pantalla, que sempre queda més modern. Sovint, la preocupació per l’eficiència tecnològica es converteix en allò fonamental en les accions pedagògiques innovadores.
Hem de fer ciutadans i ciutadanes que pensin. Crítics, respectuosos i amb un alt sentit de l’ètica
Els qui adopten el plantejament d’enaltiment acrític de les TIC sembla que estan convençuts que la capacitació de l’alumne com a operador tècnic li dóna les claus del coneixement. A més, estan convençuts que la tecnologia és neutral o com si n’hi hagués prou que un missatge fos vehiculat per una tecnologia perquè es tornés eficaç.
La maximització de les TIC fa més goig, és més espectacular, llueix més que no pas l’anàlisi crítica dels mitjans de comunicació, posem per cas, que és una cosa que no es veu, que no es pot col·locar a l’aparador dels centres, que no serveix per a la pirotècnia educativa. Ai l’aparença! Què bo seria que ens convencéssim que els coneixements merament instrumentals no porten gaire lluny! Capacitant els alumnes només en l’ús de les tecnologies, sense càrrega analítica i crítica, no es garanteix que les facin servir de manera creativa o educativa.
Per altra banda, estic convençut de que la innovació educativa que potser caldria abordar de forma més urgent passaria per plantejar de forma ètica qüestions tan peremptòries com, justament, les relacions dels nois i noies amb la tecnologia i amb les pantalles; o encarar seriosament l’assetjament escolar o bullying per desterrar el dolor de tants escolars; o impulsar l’alfabetització mediàtica per formar una ciutadania més lliure; o expulsar els mecanismes de domini masclista entre els adolescents. És a dir, fer ciutadans i ciutadanes que pensin. Crítics, respectuosos i amb un alt sentit de l’ètica. I és que adaptant la famosa frase de Bill Clinton podríem dir a qui se senti al·ludit que la veritable innovació educativa és la capacitat crítica i el progrés ètic, idiota!
