Aquests 10 anys de crisi econòmica ens hem atipat de sentir que l’atur laboral es resol amb formació, que les persones sense feina segur que en trobaran si es formen; en definitiva, que la formació és el desllorigador que ens obrirà totes les portes. Tenim ja prou evidència que això no és veritat. Si bé és cert que, percentualment, hi ha més persones sense feina entre els sectors de població amb menys nivell d’instrucció, és igualment cert que, a hores d’ara, ni els graus universitaris, ni els màsters, ni el coneixement d’idiomes estrangers, ni les habilitats tecnològiques, no són cap garantia de feina, com no ho són els cursos de l’INEM, de les OTG, ni dels diversos dispositius públics o privats que ofereixen cursos per a la inserció o el reciclatge laboral.
És una conquesta històrica irrenunciable que tota la ciutadania estigui escolaritzada com a mínim fins als 16 anys per tal d’assolir unes competències considerades bàsiques i imprescindibles per anar pel món; és una evidència que necessitem formar-nos al llarg de tota la vida, vista l’acceleració dels canvis en els processos productius i en el mercat laboral. Però és una fal·làcia apuntar cap a la formació per afrontar de veritat el problema de l’atur, no solament perquè la digitalització i la robotització supleixen amb eficàcia la feina de moltes mans, sinó també perquè, encara avui, hi ha un percentatge molt important de feines que requereixen nivells d’instrucció mínims. Cal tocar estructures i reglamentacions molt consolidades, i no pas en la direcció de moltes de les anomenades reformes estructurals endegades per governs de signe divers i encoratjades pels organismes internacionals que regulen l’economia mundial.
Moltes vegades aquest recurs fàcil a l’educació no és més que música celestial
Per això és apropiat parlar, com fan alguns analistes, de la ideologia de la formació, perquè, com tota ideologia, és una lectura interessada i esbiaixada de la realitat, que serveix per fer una interpretació, per donar un sentit determinat a un estat de coses, per justificar unes situacions que resulten insuportables i humiliants per a moltes persones, desviant les responsabilitats i les culpes justament cap als joves i no tan joves que les pateixen (perquè no estarien suficientment formats o perquè la seva formació és inadequada per a les necessitats del mercat) i impedint o tapant l’emergència d’un altre tipus d’explicacions, titllades senzillament de poc informades o de perillosament polititzades…
No és una ideologia nova, aquesta de la formació. Els educadors i mestres fa molt temps que l’hem sentida en boca de polítics, tertulians i especialistes en tot. Cada vegada que les enquestes ratifiquen les preocupacions socials (que, amb anterioritat, polítics, tertulians i especialistes en tot, s’han cuidat d’esbombar), mai falta l’espavilat que suggereix que aquest és un problema que s’ha d’abordar i resoldre amb més formació, amb alguna matèria nova o amb algun programa educatiu pretesament miraculós. Ho hem vist en relació als problemes de trànsit, amb les violències de totes menes (sigui l’assetjament o la violència racista o de gènere), amb les addiccions…
És clar que l’educació ha de formar part de la solució, només faltaria, per això existeixen les escoles, per servir la societat que les ha creades. Però igualment sabem que les desigualtats, l’exclusió i els problemes socials s’han d’afrontar, gestionar i mirar de resoldre amb les polítiques adequades, tant les urbanístiques com les socials, tant les econòmiques i impositives com les escolars. Moltes vegades aquest recurs fàcil a l’educació no és més que música celestial, un rentar-se les mans, un cotó fluix que tapa la ferida però que no la cura. Contràriament al que sentim massa sovint, el que cal és menys pedagogia mal entesa, i més recursos on més es necessitin i més democràcia participativa.
