Actualment, inserits dins del paradigma pandèmic de la Covid19, estem sent espectadors del començament d’una nova era en tots els sentits i, per tant, aquesta nova època ens fa recaure en la incertesa que provoquen els nous canvis paradigmàtics. Ara bé, la incertesa, en un procés breu i reflexiu, ha de recaure en el retrobament de la reconstrucció reflexiva dels fonaments metodològics de les propostes educatives i pedagògiques, així que les diferents comunitats educatives que fonamenten les diferents escoles del nostre país hauran de reflexionar sobre la inserció de noves metodologies i, per consegüent, les eines i estratègies que guiaran, d’una manera minuciosa i excel·lent, les metodologies en concret.
Els professionals de l’educació haurem de reformular i reconstruir les metodologies que, fins fa no pas gaire, utilitzàvem dins les nostres aules com a eines, en alguns casos, inamovibles.
De manera que en les properes setmanes i mesos els professionals de l’educació haurem de reformular i reconstruir les metodologies que, fins fa no pas gaire, utilitzàvem dins les nostres aules com a eines, en alguns casos, inamovibles. A continuació reflexionaré sobre l’ús del constructivisme social com a eina imprescindible per guiar els processos d’ensenyament-aprenentatge del conjunt de l’alumnat en l’actual època paradigmàtica de la Covid19.
El constructivisme social, visionat des de l’àmbit de l’educació i la pedagogia, ens permet traçar propostes pedagògiques on el professional del sector educatiu pot construir experiències en què l’alumnat és capaç, a través del guiatge de l’educador, d’emprendre processos d’ensenyament-aprenentatge generadors de coneixement en el si de la col·lectivitat. Així que aquest intercanvi d’experiències col·lectives, diferents punts de vista i multiplicitat d’interpretacions ens fan generar coneixements subjectius de qualitat en el si de les diferents comunitats educatives del nostre país.
La mirada socioconstructivista s’haurà d’adaptar, de forma incommensurable, dins de les propostes que recauen en l’àmbit digital.
I, sense cap mena de dubte, la mirada socioconstructivista s’haurà d’adaptar, de forma incommensurable, dins de les propostes que recauen en l’àmbit digital, ja que en les últimes dècades algunes mirades pedagògiques han construït aquest àmbit dins d’una mirada conductista tot acollint un feedback individualista entre l’ordinador i l’alumne, i per consegüent impossibilitant, en moltes casuístiques, la interacció social de l’alumnat en el món digital.
Per tant, en la reconstrucció d’aquesta nova escola serà necessari entendre que el món digital ha d’estar en constant interacció amb la fonamentació metodològica del constructivisme social, ja que les eines digitals ens han d’apropar, d’una manera directa, a l’impuls de debats rics, la construcció de coneixements entre diferents éssers, escoltar els problemes i inquietuds dels nostres alumnes i guiar els processos d’ensenyament-aprenentatge, entre altres factors que recaiguin en la construcció d’una mirada relacional dels processos educacionals.
El professional de l’educació haurà de ser un gran coneixedor de l’ampli ventall d’eines digitals que ens permeten poder portar a terme propostes pedagògiques
Les eines digitals, immerses dins d’una mirada 2.0, ens permeten, al conjunt dels docents, tenir la capacitat de dissenyar i configurar eines de gran qualitat i vàlua per al conjunt del nostre alumnat, de manera que els professionals de l’educació haurem de construir eines pensades des de l’àmbit de la didàctica i la pedagogia, on l’alumne sigui capaç de construir, des de la col·lectivitat, els seus propis processos d’ensenyament-aprenentatge. I, a la vegada, el professional de l’educació haurà de ser un gran coneixedor de l’ampli ventall d’eines digitals que ens permeten poder portar a terme propostes pedagògiques i educatives on la interacció social entre éssers és l’objectiu més flagrant de la construcció de l’experiència educativa.
L’accés al món educatiu de les TAC (Tecnologies de l’Aprenentatge i la Comunicació) ens ha de permetre construir, en el si de l’aula interactiva, una xarxa de relacions de diferents tipologies: emocional, afectiva, cultural, de coneixements curriculars, entre altres factors que envolten les multiplicitats relacionals entre éssers. En la mateixa direccionalitat argumental, Dahlberg i altres esmentaven, dins l’àmbit de l’educació infantil –també és vàlid dins de l’educació en general–, que «les institucions de la primera infància es poden comprendre com a fòrums públics situats en la societat civil en els quals els infants i els adults participen plegats en projectes de significació social, cultural, política i econòmica» (1999:139).
Per tant, l’escola digital ha de ser una finestra interactiva en la construcció de projectes educatius bastits de manera conjunta entre els diferents exponents que conformen les comunitats educatives, ha de ser una finestra que derivi en la construcció de fòrums públics de debats portadors de coneixements subjectius i, per consegüent, ha de ser una finestra d’obertura cap a la construcció d’un món social, cultural i econòmic més just per a tothom.
En definitiva, l’escola, a través del paradigma pandèmic de la Covid-19, ha de reflexionar de manera acurada sobre el com inserirà i, per consegüent, guiarà les propostes pedagògiques per tal que els alumnes siguin capaços d’acollir la crítica, la interpretació conceptual, l’intercanvi d’idees i posicionaments argumentals, la diferenciació de criteris entre iguals i, finalment, la capacitat de decidir quin camí processal escollir per tal de construir els propis coneixements. I, sens dubte, la reflexió de l’escola haurà de girar al voltant de l’interrogant següent: com connectem la mirada metodològica del constructivisme social a través de les eines digitals?
