“Quan ens fan la pregunta de per què has estudiat Educació infantil, “perquè m’agraden els nens” no és una resposta acceptable. I acompanyar-la d’un “és que són tan monos!” ho empitjora”. Aina Cabau
Llegeixo a l’Aina Cabau un article que titula Cal tenir clar el motiu pel qual volem dedicar-nos a la petita infància i em ressona com quelcom que porto molt endins. Quan a les alumnes del CFGS d’Educació Infantil els pregunto el primer dia d’escola què hi fan allà i em responen els arguments que cita l’Aina, els pregunto irònicament: “Que els has tastat mai, els infants?”
Fer de mestra perquè els nens i les nenes són macos és un criteri poc o gens pedagògic, en tot cas podria ser un criteri estètic o emocional; d’amor a la infància. però l’educació ha d’anar més enllà de l’amor i l’enamorament.
Fer de mestra no pot argumentar-se amb gustos i preferències de contingut emocional. Una mestra pot cometre el risc de perdre la rigorositat si treballa per descobrir quin gust tenen els nens i les nenes. És la professió de mestra la que fa la defensa d’una educació de qualitat a les escoles.
Una professió que demana –exigeix– una formació permanent constant, amb cursos, lectures i debats que provoquin una millora educativa amb fonaments ben definits. I llavors, els infants –els nens i les nenes– en seran els grans beneficiats, al costat d’una mestra capaç de desenvolupar les seves habilitats de la forma més professional possible.
Per això, quan algú em diu que és mestra per vocació, se’m desperten, altra vegada, molts dubtes.
La vocació: aquella aptitud, disposició o inclinació natural a exercir una professió pot ser un punt de partida, però mai un objectiu final. Pot la vocació aportar sabers? Pot ajudar a l’aprenentatge?
Segurament que la forma de la mestra de comunicar, d’expressar i de transmetre coneixement, serà més o menys efectiva en concordança amb la motivació amb la que ho faci. Però no n’hi ha prou.
Fer visible la part vocacional de cadascú ha de portar implícita la defensa de la pròpia tasca profesional. Despertar la curiositat de l’altra persona amb tot allò que nosaltres fem visible, hauria de formar part d’una manera de fer de mestra; d’ensenyar i de compartir. Que potser coneixem algun dentista, forense o tanatopràctic que treballi sense sentir-se vocacionalment atret per la seva professió?
No podem apelar a la vocació de les mestres, sense recordar-nos el compromís ètic i sobretot pedagògic que demana la tasca educativa. Conèixer els referents, les diverses filosofies i corrents educatives de tots els temps i un coneixement profund de com són els nens i les nenes, posa de relleu el veritable valor de la feina de mestra.
Cada professional ha de conèixer i fer visibles els seus deures vers la tasca que desenvolupa, sense deixar de banda els seus drets. Defensar drets i deures forma part d’una manera d’entendre la professió de mestra. Argumentar l’esforç professional apel·lant a la vocació, fa visible la vulneració dels propis drets. Així és quan la vocació conté el gran risc de l’esgotament. I més ara en aquest temps on la incertesa educativa es fa tan palesa.
Que no morin les mestres per culpa de la vocació.
