Joaquim Franch, com s’ha escrit, va ser un pedagog total, conegut sobretot per les seves aportacions i experiències en l’àmbit de l’educació en el lleure (casals, colònies, campaments, agrupaments escoltes, esplais, etc.), però va reivindicar sempre per a si mateix la qualitat i l’ofici de mestre. Els seus anys de formació i docència van coincidir amb el període que, dins del pensament pedagògic, l’hegemonia la tenien les visions crítiques sobre institució escolar, algunes de les quals fins i tot anunciaven la seva mort! Són els anys de la sociologia de la reproducció i la correspondència, que posen en relleu la funció de selecció i reproducció social que juga l’escola; de la nova emergència de l’escola activa, que vol connectar amb les experiències renovadores d’abans de la guerra; de les grans utopies socials i pedagògiques arran de les revolucions culturals dels anys seixanta.
Per tot plegat, la mirada de Joaquim Franch envers l’escola i el sistema educatiu és alhora crítica i propositiva, i assenyala, entre altres, dues línies que, amb el temps, s’han fet més necessàries que mai: la desburocratització de la gestió i el dia a dia de l’escola, la primacia de la seva funció formativa; i l’obertura a la comunitat, a l’entorn social i natural, productiu i cultural
L’Associació de Mestres Rosa Sensat acaba de publicar el llibre Joaquim Franch: aportacions a la pedagogia catalana del segle XX, que aplega tretze dels seus escrits, presentats en cinc capítols, dos dels quals tracten directament del món escolar: l’escola com a institució; i el grup-classe.
El capítol sobre L’escola com a institució consta de tres textos. El primer fa un diagnòstic de la situació de l’escola catalana. En destaca el fet que els educadors catalans estan al dia dels debats pedagògics que tenen lloc a nivell mundial; que el sistema educatiu català té un cert reconeixement tant pels precedents històrics com per les iniciatives endegades durant el franquisme; i posa en valor l’existència de nombrosos Moviments de Renovació Pedagògica i d’altres entitats que treballen per a una educació de qualitat per a tothom. Malgrat això, però, conclou que hi ha molt camí per córrer: es dol dels dèficits en les instal·lacions, els equipaments i els recursos; critica com es fa la selecció, la formació inicial i permanent i l’assignació dels llocs de treball dels mestres; i alerta de la segregació escolar i dels problemes que genera la triple xarxa escolar (pública, privada i privada concertada). També dibuixa les grans línies del que hauria de ser, segons ell, l’escola del futur: un lloc i un temps de trobada plenament integrat en el poble o ciutat on està ubicada; que haurà d’ensenyar menys i estructurar més per ajudar els nois i noies a comprendre una realitat complexa i globalitzada; i que s’haurà d’ocupar de l’equilibri emocional dels infants i joves i de la seva formació moral.
El segon, fruit d’un treball llarg i intens amb un grup de mestres, conclou que els projectes educatius solen contenir un munt d’afirmacions generalistes i de principis abstractes que no obliguen a res i, en canvi, no es preocupen de com fer-los efectius, de con traduir-los en accions concretes i avaluables. Finalment, el tercer es dedica a un camp que coneix de primera mà, perquè l’ha estudiat i l’ha practicat: l’autogestió pedagògica. Novament hi trobarem el pedagog utòpic, que postula l’acceptació incondicional i la confiança envers cada un dels infants, que aposta per una gestió democràtica i compartida del grup-classe i de l’escola, i per un mestre present, que actua en primera persona i dona testimoni; i el pedagog pràctic, conscient que els principis cal operativitzar-los i de les contradiccions i ambivalències de l’ofici d’educar.
El capítol sobre El grup-classe conté dos textos d’una actualitat extraordinària. Són dos documents molt ben fonamentats i tractats amb una profunditat considerable. Els temes principals que hi aborda són les relacions interpersonals, les seves dificultats i possibilitats; l’afectivitat i les emocions, com un component de la mateixa importància que la intel·ligència i el cos; les relacions de poder dins del grup, els lideratges i els seus tipus, els rols i els estatus de cadascun dels membres; i el paper del mestre en el grup-classe, que considera una realitat viva, en procés de canvi i creixement permanents, un paper delicat, perquè ha d’assumir la responsabilitat d’aquesta evolució i d’elaborar un projecte de progressió que només podrà fer realitat l’acceptació i la implicació dels membres del grup.
Joaquim Franch: aportacions a la pedagogia catalana del segle XX ens brinda una ocasió magnífica per conèixer un gran pedagog malauradament massa desconegut per les noves generacions de mestres. Si el llegeixen, descobriran l’actualitat, la profunditat i l’interès del seu pensament i la seva obra
Un llibre que pot esdevenir un element de formació, de diàleg i de debat més necessari que mai, que suggereix preguntes com les següents: Quin pes tenen en el creixement de les persones els condicionaments personals, familiars i socials? Què significa acceptar incondicionalment l’altre: en l’àmbit familiar, en l’àmbit escolar? Com integrar les diferències individuals d’un grup-classe, elaborant alhora el que és comú? Quin impacte té en els individus concrets el fet de formar part d’una determinada classe social, del punt de vista de la cultura quotidiana, de l’alimentació, de les relacions, de les expectatives, dels valors prioritaris?
Xavier Besalú és un dels curadors de l’obra Joaquim Franch: aportacions a la pedagogia catalana del segle XX, juntament amb Roser Batllori i Alfons Martinell, publicada per l’Associació de Mestres Rosa Sensat.
