Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
A la contínua campanya electoral que vivim amb aquests governs de coalició malentesos, especialment intensificada en temps de pandèmia, resulta interessant veure quina és la importància que es dona als serveis públics des de cada un dels colors de l’espectre polític. Amb tota l’experiència que portem a les espatlles en aquests mesos, però, sembla difícil entendre que haguem après tan poc sobre la centralitat que hauria d’ocupar allò comú i que això ens impedeixi combatre de manera definitiva els populismes que amenacen els pilars de la societat democràtica i l’estat del benestar entès d’una manera inclusiva (per a tothom). I crida especialment l’atenció el cinisme amb què la part més reaccionària i classista de la nostra societat ha decidit jugar amb els serveis públics, no ja qüestionant-ne la viabilitat o el sentit, sinó devaluant-ne l’essència.
La pandèmia ha posat damunt de la taula, per exemple, la necessitat de garantir l’accés universal a pilars com la salut pública (recordem que durant molt de temps això ha estat en qüestió o flagrantment atacat, per part de partits conservadors o ultradretans); i, de moment, sembla que ara no gosen defensar al debat públic que determinats sectors de la societat tinguin vetada l’atenció sanitària o que gosen plantejar-ne límits restrictius emparant-se en criteris econòmics de curta mirada. Podríem pensar que potser algú ha vist la llum i ha comprès per fi que el meu benestar no arribarà mai sense el benestar de qui m’envolta (la COVID ens ho posa fàcil per entendre-ho); però potser és una visió massa ingènua. Ben al contrari, sembla que l’ideari polític d’aquesta part rància (però molt poderosa) de l’espectre polític està canviant d’estratègia, i transitem des de les antigues negacions de la necessitat dels serveis públics de qualitat o de la universalitat de l’accés, a una ryanairització flagrant i segurament encara més devastadora.
Fa temps s’analitzava el creixement de les assegurances de salut a Madrid els darrers mesos, i focalitzava en l’oposició entre la realitat de la població madrilenya, insatisfeta amb els serveis sanitaris públics, i el discurs oficial de la classe política governant (i el recompte dels seus fets propagandístics), amb tot d’hospitals de nova creació, mascaretes repartides a dojo i accés a proves diagnòstiques que, sobre el paper, suscitarien l’enveja a qualsevol que no visqui a Madrid. La realitat de molts serveis públics, però, ve a ser com l’experiència de vol més autèntica de la més autèntica de les companyies de baix cost, i malauradament a tot arreu: un servei tan precari, si ens atenem a allò que s’inclou amb la tarifa bàsica, que a un no li queden més que dues opcions: acabar pagant tant pels extres que dignifiquen el vol com si viatgés amb una companyia normal, o volar directament amb qualsevol altra companyia aèria, per no haver de patir un servei que ningú desitja realment.
Des del punt de vista del gestor polític, sense dubte, aquesta tria no és innocent, i és aquí que parlem de ryanairització dels serveis públics: una oferta de serveis públics aparentment universal, adreçada sobre el paper a garantir-ne l’accés a tota la població; però amb una qualitat del servei qüestionable que condemna a tothom qui pugui a explorar-ne prestacions privades i al propi sistema públic a convertir-se en el recurs últim de qui no té més opció, perquè no se la pot permetre. Oficialment, això sí, podem dir que gràcies a Ryanair, tothom pot volar, perquè les tarifes són popularíssimes; i podem dir, seguint l’analogia, que els serveis públics són universals, com si això fos prou. Heus aquí el cinisme.
Ara sona radical imaginar un escenari en què es prohibís qualsevol forma d’escola que no es nodrís de manera íntegra i exclusiva dels pressupostos públics
El que està començant a passar a la sanitat pública postpandèmica és una realitat silent des de fa temps a l’àmbit educatiu, emparada en aquest cas amb coartades ideològiques tan aparentment nobles com el dret de les famílies a escollir l’educació dels infants. En la mesura en què el sistema educatiu públic no es dota de recursos suficients, en la mesura en què es permet que les escoles públiques lluitin soles en els contextos educatius (i socials) més desafavorits i s’ofereix la possibilitat que les famílies lliurement triïn allò que consideren millor per al futur dels infants, l’escola pública es va ryanairitzant i va acostant-se de manera més que perillosa a aquella companyia aèria que només triarà qui no en té més opció perquè no es pot permetre econòmicament res millor o qui no pot volar amb ningú altre perquè a la seva ruta, no gaire sucosa, no hi ha cap alternativa.
De manera apriorística, aquest és el plantejament que en societats més avançades que la nostra (en què el mercat no ho pot tot i en què el bé comú és un patrimoni d’ordre superior a l’interès individual d’arrel neoliberal) ha portat a la decisió que determinats serveis públics permetin el lucre i, per tant, no puguin esdevenir un negoci. Perquè, al final, ¿de què serveix oferir el dret a escollir opció educativa si aquest dret només el pot exercir qui se’l pot pagar? I allò que potser és encara més important: ¿què som a ciutadania si el nostre compromís amb l’escola pública (o amb la sanitat) només ens porta a garantir els mínims més mínims perquè nosaltres difícilment la farem servir?
De manera inversemblant, ara sona radical imaginar un escenari en què es prohibís qualsevol forma d’escola que no es nodrís de manera íntegra i exclusiva dels pressupostos públics (amb independència de qui la gestioni, i amb universalitat real d’accés). I ni tan sols la crisi sanitària (que va portar durant uns mesos a fer-nos gestionar públicament els recursos sanitaris privats per sobreviure) o la crisi energètica que vivim (impensable amb una gestió íntegrament pública de totes les fases del cicle de l’energia: generació, distribució i consum) sembla que ens portaran a obrir aquests debats, per por a la pressió dels lobbies. Però quan societats molt desenvolupades exclouen l’educació del negoci, i es neguen a ryanairitzar-la, perquè és patrimoni comú de màxima vàlua, potser ens hauríem de plantejar quelcom.
