De dilluns a divendres: llevar-se, esmorzar, caminar, escola o institut, tornar a casa, dinar, deures, descansar dormir; el cap de setmana: dormir (fins tard), descansar, fer deures, fer alguna cosa amb la família i passar l’estona jugant.
Aquesta és la rutina que han tingut molts infants i joves durant molts mesos. Els diferents confinaments, mesures per aturar la pandèmia, han forçat aquest horari de màquines que no contempla moments de socialització i lleure més enllà del temps de compartir de l’escola reglada. I això, què ens ha portat?
És ben difícil saber què ens comportarà això a llarg termini, servidora no té prou formació per poder-ho desenvolupar, però sí que puc fer una breu anàlisi de què ens trobem.
Primer de tot, hi ha un component relacional. La canalla actualment no se socialitza plenament. Això ens porta a veure, a l’escola o a l’institut, infants i joves que poden desencadenar una Tercera Guerra Mundial al mínim contacte o fricció. La percepció dels fets queda distorsionada, “que bé que estava sol a casa”, se sent una vegada actues davant d’un conflicte ocasionat. I potser no és el lloc per parlar-ne, però caldrà també gestionar la salut mental dels infants i joves, que ha quedat altament tocada.
Seguidament, ens han fet abandonar durant massa mesos l’educació integral i s’ha forçat a treballar només en l’educació formal. Hem sentit dir i repetir que el cau és imprescindible per l’educació dels infants i joves, però quan han vingut mal dades hem sigut els primers forçats a tornar a una virtualitat. Ens hem trobat en una situació surrealista que si la canalla quedava amb el seu grup d’amics (màxim 6!) ho podia fer, però si es posava un fulard, estava fent una activitat prohibida. Hem vist com es podia sortir al carrer, però si volien fer cau, havien de connectar-se a una pantalla (i ho hem fet!). Hem vist també que se’ns prohibien de manera reiterativa les excursions. Què seria el cau sense la natura i el que nosaltres anomenem el lloc bo?
El tercer element a destacar és la participació. El poso com el tercer, però a llarg termini, serà el punt més important a treballar i desenvolupar. Les aturades forçades que hem patit aquest curs al cau i al conjunt de l’educació en el lleure, al no ser considerats essencials o bé prioritat per controlar la pandèmia, podran causar, i no vull ser catastrofista, un dany a l’estructura associativa del nostre país. La desmobilització per part de caps, infants i joves ha sigut recorrent durant aquests mesos. Els nivells de frustració i esgotament han arribat als nivells més alts. I dic que és un dany a l’estructura associativa del país perquè els joves que participen del cau, fent de caps, sovint també formen part d’altres entitats, l’anomenada teranyina associativa pot ser que es trenqui per desmobilització.
Les aturades forçades que hem patit aquest curs al cau i al conjunt del lleure han causat frustració, esgotament i desmobilització, i com a conseqüència podrien causar un dany a l’estructura associativa del nostre país
I bé, davant d’aquest dibuix postapocalíptic que hem traçat, què ens espera a l’escoltisme i el guiatge? Crec que hi ha tres elements imprescindibles:
El primer, els campaments. Els agrupaments ja estan preparant les activitats per aquest estiu. Tornem al lloc bo, tornem a la muntanya i de campaments i ho fem amb totes les mesures de seguretat i higiene. Ja comencem a sentir l’escalfor de la muntanya al matí i el fred del vespre sota el cel estrellat. Idíl·lic? Sí, però és el que tot l’any esperem.
El segon punt és la reconstrucció. Ens caldrà tornar a la normalitat amb els agrupaments. A poder tornar a abraçar-nos, tenir conflictes relacionals i sobretot, socialitzar-nos. Abans apuntava la salut mental dels infants i joves, caldrà seguir generant eines i materials entorn això. Ens caldrà treballar les cames, però ara més que mai, també el cap.
I per últim, ens caldrà construir. Des de MEG treballem des de fa un parell d’anys amb un pla estratègic que ens ha de portar a reestructurar l’entitat i actualitzar-la. Durant aquest temps d’aturada hem baixat forçosament el ritme, però ara caldrà fer pas de travessa per poder arribar on volem. Volem projectar perquè volem seguir fent escoltisme i guiatge per molts anys més.
El Diari de l’Educació, 2025