Disposem de suficients dades per tenir una fotografia de l’evolució del sistema socioeducatiu a Catalunya que permet elaborar i implementar polítiques educatives més ajustades a les necessitats del país. Aquestes polítiques, però, han de partir d’una anàlisi crítica de la realitat actual i tenir clar d’on venim per traçar un camí amb objectius compartits.
Les dinàmiques adverses, que reflecteixen tant proves internacionals com les dades pròpies, evidencien una crisi estructural del sistema educatiu català. Els resultats, més enllà de ser un termòmetre, són un senyal d’alerta:
- El 27% d’alumnat en risc de pobresa posa de manifest l’impacte de les desigualtats socials sobre l’educabilitat.
- Els índexs d’abandonament escolar prematur es mantenen elevats, especialment en certs territoris.
- L’oferta educativa pública és insuficient en totes les etapes educatives, des de l’educació infantil fins a la formació professional.
Aquesta realitat requereix polítiques educatives polièdriques, capaces d’enfrontar-se a reptes interconnectats. Només la intersectorialitat—una coordinació real entre les polítiques socials, de salut, de cultura i d’educació—pot donar resposta a aquest context complex.
Els municipis juguen un paper essencial. Són l’escenari de detecció propera de necessitats i poden oferir respostes més afinades, àgils i flexibles. Molts ajuntaments ja han fet passos significatius en política educativa, amb iniciatives que van més enllà de la resposta immediata per necessitats socials i que busquen consolidar-se com a ciutats educadores. Alguns implementen plans específics per a atendre necessitats malgrat no tenir la capacitat per desenvolupar iniciatives amb mirada i impacte global. Altres no disposen de la capacitat de gestió i execució necessàries per entomar els reptes socioeducatius.
Però l’actual estructura de col·laboració entre administracions encara té un enfocament massa escolar i no plenament socioeducatiu. Els Plans Educatius d’Entorn són un bon punt de partida, però són insuficients per afrontar els desafiaments globals i locals del sistema educatiu.
Una organització sòlida, compartida i corresponsable
El model organitzatiu que es proposa ha de ser capaç de detectar necessitats amb agilitat i articular respostes efectives que aprofitin el valor de la proximitat territorial. Però aquesta organització no pot limitar-se a millorar la gestió de recursos; ha de perseguir fites més ambicioses, com ara reduir desigualtats, combatre la segregació educativa i garantir una equitat real en tot el territori, entre d’altres.
Es tracta d’anar més enllà de compartir dades o planificar reunions periòdiques: cal passar a un model de corresponsabilitat real, amb espais de decisió conjunta i treball en equip entre administracions, organismes i entitats. Això implica:
- Capacitat de definir objectius adaptats a les necessitats del territori.
- Planificació de l’oferta educativa amb una mirada integral, coordinada i corresponsable.
- Avaluació d’impacte constant, per ajustar les polítiques a la realitat canviant.
El model organitzatiu que es planteja no només ha de millorar l’eficiència, sinó també transformar el sistema socioeducatiu per abordar els principals reptes estructurals, com ara la segregació educativa, tant a l’escola com en el lleure, l’abandonament escolar prematur, el foment de l’ús social del català i el desenvolupament d’estratègies de ciutat educadora.
Això exigeix:
- Espais de participació per a tota la comunitat educativa i social.
- Xarxes sòlides per acompanyar els projectes educatius dels centres i les entitats.
- Certesa per part de la ciutadania que els recursos es destinen a necessitats reals i no depenen de tràmits burocràtics.
Aquesta organització ha de ser flexible, àgil però robusta, amb un lideratge clar compartit entre el Departament d’Educació i les administracions locals. Cal un marc normatiu estable, que garanteixi continuïtat al model independentment de la conjuntura política i que no depengui exclusivament de l’activisme individual dels seus impulsors.
Les Zones Educatives
Parlem, per tant, de les Zones Educatives com a estructura organitzativa que pot donar resposta als desafiaments anteriorment descrits. L’article 176 de la Llei d’Educació de Catalunya (LEC) va obrir la porta a innovar en aquest àmbit, i el pla pilot que va impulsar 18 zones educatives va demostrar que aquest model pot funcionar.
No obstant això, l’experiment es va aturar el 2011, deixant pendent el desenvolupament d’una estructura de descentralització territorial efectiva. S’ha avançat en l’autonomia dels centres, però no en l’autonomia territorial, un element clau per garantir una coordinació real entre els diferents agents educatius i socials.
Les Zones Educatives són espais de decisió i acció conjunta, on els centres educatius, les administracions i les entitats treballen de manera coordinada i corresponsable. Entre els seus avantatges principals hi ha:
- Adaptabilitat territorial: Cada zona s’ajusta a les necessitats i realitats del seu entorn.
- Treball intersectorial: Implica serveis socials, sanitaris, culturals i educatius per abordar les necessitats de manera integral.
- Governança compartida: Tots els agents del territori tenen veu i participen en la planificació i execució de les polítiques.
Aquest model també comporta riscos, com ara la burocratització o el clientelisme, però l’experiència acumulada permet dissenyar mecanismes per evitar-los i garantir que la descentralització sigui efectiva i equitativa.
Continuem?
Ara és el moment de preguntar-nos: Quines són les següents passes? La implementació de les Zones Educatives no pot quedar en paper mullat. És urgent:
- Definir un marc normatiu clar que reguli el seu funcionament.
- Dotar-les de recursos estables per assegurar-ne la sostenibilitat.
- Impulsar el lideratge compartit entre el Departament d’Educació i els municipis.
- Impulsar la formació dels equips tècnics i polítics per garantir que la gestió sigui efectiva.
A més, és fonamental construir consensos i fer partícips tots els agents implicats. Les Zones Educatives són una eina poderosa per avançar cap a una educació més equitativa i de qualitat. Ara toca traduir aquesta visió en acció, amb un horitzó clar i compartit.
