Vacances per a rics, vacances per a pobres

Carles Barba és Vicepresident  de la Fundació Catalana de l’Esplai (Fundesplai)

Amb Sant Joan ha arribat l’estiu. S’ ha acabat el curs, comencen les vacances escolars dels nois i noies i amb elles un llarguíssim període fins el retorn a l’escola. Vuitanta sis dies, dotze setmanes. Tres mesos, una quarta part de l’any. Una immensitat.

Cada vegada hi ha un major nombre de famílies conscients que aquest període té unes possibilitats educatives enormes i que no només es tracta de “solucionar” el problema de què fem amb els fills, ja sigui amb el “recurs dels avis o del poble”, sinó que es tracta de buscar el millor per a ells i el seu desenvolupament.

El problema de fons és que el finançament de les activitats de lleure a l’estiu depèn del pressupost familiar i per tant, el seu accés està limitat, o directament vetat, per a una gran part de la població.

El Síndic de Greuges ho advertia el passat sis de juny en un extens i contundent  informe presentat al Parlament sobre el “Dret al lleure educatiu dels infants”, acompanyat de les entitats que treballem en l’àmbit de l’educació en el lleure i  l’esport a Catalunya. Aquest dret no està garantit per a molts infants.

El lleure educatiu un dret dels infants pel seu bon creixement

L’informe  recorda que l’article 31 de la Convenció internacional sobre els drets dels infants, que enguany celebra el seu 25è aniversari, estableix el dret al joc, el lleure i l’esport dels infants. També senyala que tant l’Estatut com les lleis d’Educació i d’Infància de Catalunya  incorpora l’obligació dels poders públics tant per establir les condicions de qualitat en que s’han de desenvolupar les activitats com per garantir-ne l’accés de tota la infància.

Ribó ha explicat aquests dies que diversos estudis de referència, d’àmbit local i internacional, i les opinions dels experts indiquen la importància educativa del lleure. Que l’educació no és exclusivament allò que passa a l’aula i que els espais no curriculars, tant dins com a fora de l’escola, són decisius en el creixement, l’aprenentatge i l’educació dels infants. Paradoxalment, la major part de recursos i de polítiques públiques se centren en el que passa dins l’aula.

El Síndic ha recordat que els poders públics tenen l’obligació de garantir-ne l’accés de tothom i ha emplaçat les administracions a prendre bona nota d’aquest fet. L’informe acaba amb un paquet de recomanacions per a desplegar estratègies i així garantir la qualitat i l’equitat en l’accés al lleure  per a tots els infants.

Una nova desigualtat, una nova escletxa social.

Però l’informe del Síndic senyala una cosa encara més greu. Avui, més encara amb la crisi, és el lleure on es produeixen les majors desigualtats. En aquest espai s’està generant una nova dualitat i una nova escletxa social entre els infants.

Els infants socialment afavorits tendeixen a participar més en les activitats de lleure. L’informe constata que, per classe social, la distància en la participació a les activitats extraescolars entre els grups ocupacionals més ben posicionats i els menys ben posicionats és de més de 30 punts percentuals.

En el cas de l’estiu, ho estem constatant, atès el volum i el cost de l’activitat, aquesta escletxa encara es fa més gran i es consolida una nova tendència: hi ha vacances per rics i vacances per pobres.

Polítiques socials i la paradoxa de generació de nous guetos

Com és conegut, les administracions públiques i moltes entitats com la Fundació Catalana de l’Esplai (Fundesplai) hem activat nous dispositius per tal de donar resposta a les noves necessitats, algunes d’elles especialment per atendre les alimentàries bàsiques. Campanyes i estratègies per a garantir l’accés de tothom.

Ens trobem però amb la paradoxa que determinades polítiques públiques, amb la voluntat de facilitar l’equitat, generen efectes contraris i fomenten i consoliden espais de desigualtat. S’ha generalitzat per exemple,  la pràctica en molts ajuntaments d’atorgar beques pels casals d’estiu i denegar alhora les de colònies o campaments, amb l’argument de l’eficiència econòmica.

La conseqüència és que els infants de famílies que es troben en situació precària no van de colònies mentre que aquells que es troben en una situació benestant tindran l’experiència educativa de conviure i gaudir d’un nou entorn natural i unes activitats impossibles a la ciutat.

Curiosament, els campaments i les colònies s’han convertit en un producte de luxe. Comença a ser massa freqüent que hi ha companys del grup que es queden al casal i la resta marxen de colònies, de campaments o d’intercanvi. Cal estar atents en les polítiques socials de no generar nous guetos i consolidar les desigualtats.