Entrevista

Vicent Mañes: «El currículum hauria de tenir menys contingut i donar més autonomia per treballar l’important»

Com tots els directors d’escola de l’Estat, Vicent Mañes ha viscut “el curs més difícil de la història”. El president de la Federació de directors de centres públics d’infantil i primària (Fedeip) valora, no obstant això, que l’any ha anat raonablement bé gràcies a l’esforç de la comunitat educativa, encara que mostra la seva preocupació per la previsible relaxació de cara al pròxim curs d’algunes de les mesures de seguretat que aquest hagi estat possible. En concret, Mañes demana a les administracions que mantinguin les contractacions de personal extra que han permès desdoblar classes i atendre millor l’alumnat, especialment al més vulnerable.

Mañes és professor d’anglès i director de l’escola Bertomeu Llorens i Royo de Catarroja, a València. Creu que la Lomloe en el seu conjunt és una llei positiva, encara que lamenta que vingui sense consens i que en alguns aspectes com la religió o l’escola concertada hagi tingut més “fum” que mesures reals. També creu que les mesures per posar fi a la repetició, que serà limitada, estan ben encaminades perquè aquesta ha de ser “excepcional”, i demana a Educació que alleugereixi els currículums perquè, opina, estan sobrecarregats i tant de contingut desvia l’atenció de “l’important”. Finalment, el director realitza una petició gremial: que els directius de centres puguin demanar perfils de professorat concrets sobre la base de les seves necessitats i acabar amb l’alta temporalitat en l’Educació, que planteja seriosos problemes als centres.

Com ha anat el curs?

Ha estat el curs més difícil de la història per les famílies, alumnes, professorat, equips directius i per les administracions també. El balanç general és que acabem esgotats, però creiem que l’escola en general ha funcionat molt bé. Pels comentaris de companys d’altres comunitats podem dir que l’objectiu fonamental, que era tenir escolarització plena i presencial durant el curs a infantil i primària, s’ha complert.

Hi va haver molta polèmica al setembre amb els protocols covid. Han funcionat bé?

Sí. Entenem que és molt complicat fer una gestió com la que s’ha hagut de fer, però el que més ens afecta a nosaltres és el seguiment dels casos. Els directors hem hagut de ser els responsables, i aquesta és una de les crítiques que vam fer: no haver tingut una infermera en els centres que ho assumís. Som experts en la gestió, però no en temes sanitaris. Hi ha hagut problemes de coordinació amb els centres de salut perquè nosaltres informàvem dels casos, complíem els protocols, però per a la reincorporació dels alumnes no teníem feedback, havíem de confiar en les famílies. No hi havia informes mèdics ni responsables que ens donessin aquesta informació. Però una de les claus ha estat el compliment estricte dels plans de contingència: separació, entrades esglaonades, grups bombolles, etc., que mantenim avui dia.

Però sap que hi ha qui diu que això és una il·lusió perquè en realitat com no es feien proves a l’escola no s’ha sabut la incidència real.

Hem observat que l’escola ha estat reflex de la situació exterior. Quan fora les coses anaven malament, l’escola era un reducte en el qual es produïen casos, però sempre o gairebé sempre venien des de fora. Si calia confinar un grup era perquè hi havia un contacte estret o un contagi que venia des de casa. Però després fèiem proves i tots donaven negatiu. Acusem molt, per exemple, la tercera onada, però en el meu àmbit més pròxim no conec cap cas de nens contagiats i que hàgim hagut de prendre mesures en un grup perquè un nen hagi donat positiu. Sempre ha estat per ser contacte de familiars.

Diu que una de les claus han estat els protocols. Els preocupa que es puguin relaxar de cara al curs vinent? Ja es preveu, per exemple, un augment de les ràtios d’alumne per classe.

Estem a l’espera dels plans definitius. Hi ha hagut unes primeres instruccions i sembla que s’ha determinat que tots siguem el curs vinent grups bombolla, però mantenint les ràtios anteriors. Aquest és un punt de batalla. Una de les peticions que hem fet, la més important, és que tots els suports de personal es mantinguin. Si tornem a ràtios de 25 alumnes o més, per més que mantinguem les mesures no ens ajudarà res al control. Hem d’aprofitar la conjuntura que aquestes ajudes ja s’han donat, que sumat al tema de la natalitat –ja estem veient l’impacte del baby crash dels últims anys– hauríem d’aprofitar. És la nostra principal reivindicació com a directius.

Una de les peticions que hem fet, la més important, és que tots els suports de personal es mantinguin

Són tan importants les ràtios com es ve comentant últimament? Tant es nota en classe?

Es nota perquè ha possibilitat que en les circumstàncies actuals hàgim pogut treballar. No hem pogut treballar en equip, no hem pogut fer aprenentatge cooperatiu. La màxima de l’escola de compartir-ho tot ara és “no comparteixis res”. Les classes amb màscara dificulten moltíssim, la majoria dels professors s’han hagut de comprar de la seva butxaca equips d’amplificació de veu, en el meu col·legi anem més de la meitat del professorat amb un micròfon i un altaveu. I des del punt de vista educatiu és molt important, fonamental, tenir grups petits. Durant el primer trimestres hem hagut de recuperar aprenentatges no consolidats, i en comptar amb grups reduïts i desdoblaments ho hem pogut fer. Si tornem als grups grans, sense més suports, no serà fàcil.

Hi havia preocupació al principi de l’any pels nois més vulnerables, que sempre són els qui surten pitjor parats a les crisis. Com han passat el curs? S’ha vist ressentida l’atenció o per la baixada de ràtios ha estat fins i tot positiu?

Aquí teníem dos aspectes. La bretxa digital i la social. La digital, en ple confinament, tant les administracions com els centres vam fer un esforç important per solucionar-la, encara que va ser insuficient. No sols va ser qüestió de donar dispositius, també de millora de la connectivitat. Molta gent té problemes de connexió perquè internet és car. A més de tot aquest augment de dotació, també preocupava la bretxa social. Ho vam veure molt en el confinament, per això insistim en la presencialitat. L’escola treballa per la inclusió de l’alumnat, i això és més fàcil quan hi ha presencialitat. Anar a l’aula ja és un recurs per trencar barreres. Els nois que menys suports tenen a casa, perquè les seves famílies no poden atendre’ls, són els que més ho han sofert. I hem pogut recuperar els nivells anteriors al confinament solament pel fet de la presencialitat.

Una qüestió important en relació a això: ens hem adonat tots que la conciliació familiar la tenim fiada a l’escola, pràcticament. I això no és un problema de nens sol, és un problema de pares. Exigeix que ens fem un replantejament general en el tema d’horaris laborals, etc. No pot ser que l’escola hagi d’obrir per conciliar, s’obre per educar.

I això sense tenir en compte que el professorat també té pares i mares.

Així és. Però els professors tenen l’avantatge que quan han estat confinats han pogut atendre els seus fills i els seus alumnes. Però no teníem horaris en el període de confinament, hem treballat molt més que en horari presencial.

Mirem cap endavant. És una pregunta àmplia, però què n’opina de la Lomloe?

Positiva en general, però amb dues crítiques fonamentals: tornem a tenir una llei sense el consens de tots els grups polítics i hauríem de plantejar-nos que no es poden aprovar més lleis educatives sense unanimitat dels grups parlamentaris, és absurd canviar la llei cada quatre anys. Pel que respecta al fons, en general ens sembla positiva. Critiquem que se li dóna una vegada més poca importància a la funció dels equips directius. Seguim sense tenir un bon marc referencial per la gestió docent. Les lleis són un conjunt de tasques que han de complir els equips, però aquí es queden. Teníem confiança que s’incorporés la professionalització del cos directiu (que no vol dir formar un cos propi) en la gestió, etc., amb l’elaboració d’una sèrie d’eixos que marquin el perfil dels equips directius. L’últim tema criticable és que pensem que d’una vegada per sempre el segon cicle d’educació infantil, que en la pràctica està estès al 99%, ha de ser obligatori. Va haver-hi un altre parell de temes que van aixecar butllofes, com l’escola concertada o la [assignatura de] Religió, però per nosaltres van ser cortines de fum perquè no canvia res respecte al que era. Pensem que l’escola concertada ha de ser subsidiària respecte a la pública. Reconeixem el seu paper en determinades circumstàncies, però els recursos públics han d’anar a escola pública, això no té res a veure amb la llibertat d’elecció de les famílies.

L’abordatge que fa la Lomloe de la repetició va pel bon camí. A Infantil i Primària ha de ser molt excepcional.

Un altre aspecte és el currículum. La nostra idea és que s’ha de reduir moltíssim, li donem importància a temes no importants, però aspectes nuclears com l’autonomia personal o la comprensió lectora queden surant sempre. Hauria d’haver menys contingut i més autonomia docent per poder treballar l’important.

I l’abordatge de la repetició, un dels grans problemes del sistema educatiu espanyol? Es posen límits a la quantitat de vegades que es pot repetir, entre altres mesures. Els sembla correcte l’enfocament?

Va pel bon camí, encara que cal desenvolupar-lo. A infantil i primària les repeticions haurien de ser quelcom molt excepcional. Es treballa de manera inclusiva, si es programa atenent la diversitat i es fan les coses com s’han de fer, les repeticions no haurien d’existir perquè se suposa que tots els alumnes han d’arribar als mateixos objectius, encara que sigui de diferents maneres. Sí que és veritat que de vegades per motius especials és necessària la repetició. Però aquí hi ha diferències de concepte entre secundària i primària. Secundària té una visió més tancada, per àrees, mentre a primària hi ha una visió més global de l’ensenyament. A la majoria de les comunitats ja s’està aplicant aquesta reducció de la repetició.

Acabo. Aquest cap de setmana són les oposicions a professor. La interinitat a Espanya és molt alta (un 22% de mitjana, sense comptar els reforços covid d’aquest curs). Enguany toca secundària, els mestres hauran d’esperar al pròxim estiu, però volia preguntar-li per l’impacte que té per un centre tenir tants professors interins que van i venen.

Ens afecta molt negativament. L’estabilitat del professorat és fonamental, ens dona la possibilitat de crear equips estables que puguin tirar endavant els projectes educatius. Cal fer una altra precisió: una reivindicació de sempre i cada vegada més apressants és la nul·la o escassa –segons les comunitats– capacitat de poder marcar perfils concrets de professorat per desenvolupar la seva tasca. No dic persones, dic perfils. En algunes comunitats, el 10% de la plantilla ho tria l’equip directiu, però en general no. Això, al costat de l’elevadíssim nombre d’interins, fa que en alguns centres cada any canviï el 50% de la plantilla. Llavors, pots tenir sort i que el professorat que et cau assumeixi bé el projecte del centre o que quan ho fa el curs ja ha acabat. I torna a començar. La consolidació de plantilles és fonamental.

Aquesta entrevista s’ha publicat originalment a eldiario.es