Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Durant un viatge pels turons de la Toscana, visitant el Duomo de San Gimignano, vaig entendre un argument que vaig escoltar a Umberto Eco: les catedrals van ser els llibres de text de l’Edat Mitjana. En efecte, aquella impressionant col·legiata del segle XI conté, en els frescos que des del terra fins al sostre decoren el recinte, tot el que un ésser humà d’aquella època havia de conèixer (o estava obligat a conèixer si buscava la salvació): l’expulsió Adam i Eva del Paradís, el dolent de Caín, l’aventura de l’Arca de Noè, el bo d’Abraham… L’admirable vida de Crist i, en fi, les glòries del Paradís i les penes de l’Infern, la síntesi de l’Antic i el Nou Testament, guardats en forma de llibre de còmics.
En una època en què la que la majoria de la població ni llegia ni escrivia, la didàctica pertinent era el relat basat en l’exageració del dibuix, la immersió en la immensitat gòtica gairebé sense llum natural i, òbviament, l’intèrpret/sacerdot que traduïa i feia assequible al profà la complexitat de la veritat revelada. Tot dins les quatre parets de pedra tallada, res a fora.
Van passar els segles i les catedrals van deixar espai a les escoles, però la lògica del llibre de text roman inalterable a l’interior de la institució: aquí s’hi guarda la Veritat, amb majúscula i en singular, abans revelada; ara, després del Segle de les llums i l’empenteta de Kant, veritat demostrada, però sempre una veritat encapsulada en un text que requereix, com abans del sacerdot, ara del mestre intèrpret. En tots els casos, una veritat aliena a la vida, la cultura i l’experiència dels petits éssers humans.
Bé, no els entretinc més amb aquest assumpte si no és per subratllar la miopia intel·lectual dels qui defensen com a progressista la gratuïtat d’un dispositiu pedagògic que regula i controla una forma de selecció i organització del saber molt allunyada de qualsevol discurs d’innovació o renovació pedagògica. No me’n vull anar encara. Senyors del currículum prescrit: ¿Com poden i volen vostès fer compatible això de la veritat revelada i la veritat demostrada? ¿Fragmentant el contingut en disciplines separades, i avui toca Religió i ja deixarem per demà la Física o la Història?
Però jo vinc aquí a defensar una altra hipòtesi. Si les catedrals van ser els llibres de text de l’edat mitjana, les nostres contemporànies grans superfícies comercials són els llibres de text de la nostra època. El Centre Comercial és un text alfabetitzador, la nova enciclopèdia de la ciutat que ens educa. Imagineu que és divendres a la tarda i un grup d’adolescents es reuneix a les portes d’un gran centre comercial per passar junts una estona. Caminaran pels seus carrers i galeries mentre conversen, es toquen, juguen, es miren, s’empenyen, discuteixen i riuen. Durant unes hores tota la seva relació, la construcció de les diferents situacions per les quals travessen, estarà intervinguda per l’omnipresència de la mercaderia. I des de la centralitat de la mercaderia, un discurs, una teoria, sobre el cos, l’amor, el vestit, el consum, el viatge, l’habitatge, l’alimentació, la família, l’oci… En fi, la vida quotidiana. Mentre l’escola fragmenta, separa i disciplina la vida quotidiana, els carrers del centre comercial condueixen i posen en relació els diferents i múltiples dispositius d’un altre discurs pedagògic i de poder sobre la vida quotidiana.
Com abans al Duomo de San Gimignano, també aquí un espai actua com a text en què persones diferents, entre escenaris mutants i efímers, aprenen conceptes, procediments i actituds valoratives sobre el món. Com en els altres currículums, els escolars, també aquí hi ha absències intencionades. El text que aprenem a llegir per aquests carrers està escrit pel capitalisme espectacular i l’hiperconsum. No obstant això, és possible una paradoxa: si d’una banda la hiperproducció de significants sobre la vida quotidiana està intervinguda per les cal·ligrafies del mercat i del consum –en una constant relació espectacular amb la publicitat i els mitjans–, per l’altre la possibilitat d’una alfabetització crítica que ens permeti una contracultura emancipadora. Heus aquí una nova possibilitat alfabetitzadora: treballar a l’interior d’aquesta lògica binària la lectura interpretativa del mercat i els seus límits; i la formulació, també, de les responsabilitats individuals i col·lectives a la creació i modificació del present i de les possibilitats del futur. Per a aquest procés, finalment, prendre el shopping mall com a estudi de cas pot ser una interessant proposta curricular en la qual s’identifiquen amb claredat els models socials en què es valora l’espectacle de la mercaderia governant la vida quotidiana, i en el qual es barregen diferents valors culturals i significats no per construir un discurs de pluralitat i reconeixement de la diferència, sinó tot el contrari, per homogeneïtzar estereotips en l’escenari de les relacions consum-lleure.
