Els horaris són un element estructural i estructurant de l’activitat educativa, i és d’agrair que ara s’hi hagi posat el focus. Hi ha alguns consensos que, en teoria, semblen ben consolidats, però que es fa complicat de dur a la pràctica per motius diversos o per raons inconfessables.
En la catalanització de l’escola hi ha tingut un paper de primera magnitud el professorat, que ha liderat durant molts anys aquest projecte i ha estat el model de llengua per a molts dels nois i noies que vivien en entorns no catalanoparlants. Aquells moments d’engrescament, per molts motius, s’han tornat en desencís i resignació.
La manca d’espais i temps on s’empri la llengua catalana pot comportar la segregació sistemàtica de l’alumnat que no disposa d’altres entorns, a part de l’escola, per aprendre-la. Convé evitar una realitat preocupant: la imatge diglòssica dels usos lingüístics dins i fora de l’escola en què el català passa a ser la llengua imposada, i les altres llengües, de manera especial el castellà, les d’intercanvi lliure.
La pedagogia és aquest art i aquesta ciència humil que mira de conjugar la confiança i l’exigència, que convida amb insistència però que no obliga, que exerceix la comprensió i que alhora avalua, que interpel·la la consciència de cada individu perquè es decideixi a provar, a aprendre, fins i tot a equivocar-se.
Finalment, molts anys i moltes jubilacions després, i amb una quarta part de les places de mestre ocupades interinament, el Departament d’Ensenyament s’ha decidit a convocar oposicions. Ja era hora: una bona notícia. Això no treu que hàgim de dir ben alt i ben clar que aquest és un mal procediment per accedir al magisteri.
A dos anys de les eleccions municipals hi ha hagut temps suficient per conèixer a fons l’estat de l’educació a Barcelona i per establir les prioritats d’actuació
El sistema educatiu ha de ser un pilar fonamental de la plena integració dels infants i joves fills de la immigració. A Catalunya en aquest punt hem tingut una política ben dissenyada i relativament ben aplicada
Xavier Besalú, professor de Pedagogia de la Universitat de Girona, reflexiona sobre la fragilitat i la vulnerabilitat davant dels processos de radicalització
50 anys després és arribat, potser, el moment oportú que els que no hagin llegit la ‘Carta’ ho facin: comprovaran que els clàssics sempre tenen alguna cosa a dir-nos i que els anys ens han fet, potser, més lúcids…
Estem davant dos models d’èxit educatiu clarament diferenciats: mentre Corea del Sud pivota sobre la competitivitat i la mal anomenada cultura de l’esforç, el de Finlàndia descansa sobre l’equitat i la personalització de l’ensenyament. Per quin dels dos optar? És possible conjugar aspectes d’un i d’un altre?
