L’escola no pot quedar al marge dels conflictes socials del seu temps. No ho ha fet aquests dies, després d’un 1-O que ha marcat molts centres pels desallotjaments per la força de la policia. Tampoc no ho va fer a principis de setembre, commoguda pels atemptats terroristes comesos per uns joves que feia massa poc que havien passat per una aula. Deixar que l’actualitat penetri a classe no significa obrir la porta a l’adoctrinament. Així ho veu Joan Manuel del Pozo, professor de Filosofia Antiga i Ètica de la Comunicació de la Universitat de Girona (UdG) –on excerceix també com a Síndic–, que defensa que és desitjable que les inquietuds que preocupen els joves tinguin cabuda a les aules, sempre que els docents les gestionin des de valors democràctics i de convivència.
En aquesta entrevista, del Pozo, que va ser conseller d’Educació i Universitats durant el tripartit (2006), desgrana com poden els centres potenciar el pensament crític entre els seus alumnes i reflexiona sobre quin és el paper de les Humanitats en l’educació del segle XXI. També fa balanç de la integració escolar de la immigració a Catalunya, un procés que va viure com a regidor d’Educació pel PSC a Girona. Vinculat a això, li preguntem també sobre Ripoll, ciutat on va créixer i on va començar a exercir com a docent, concretament a l’institut Abat Oliba, per on dècades després van passar alguns dels joves que van planejar l’atemptat terrorista a Barcelona i Cambrils.
Aquests dies sembla que ser professor sigui especialment difícil.
S’hi ha afegit complicació. La docència, que és apassionant, no és una activitat senzilla ni còmoda, i quan vivim temps complicats s’hi afegeix dificultat, però tampoc no cal dramatitzar en excés. Diria que la millor notícia per a la docència és que pot entomar bé les tensions de l’entorn, pot fer-ne de coixí.
Què li ha semblat la resposta de la comunitat educativa després de l’1-O?
Hi ha llocs on no es va viure tant, a d’altres hi va arribar fins a les parets de l’escola, així que les reaccions poden ser diferents. En el cas més dur, el d’una escola violentada on hi hagi hagut desperfectes, s’hi han de fer reflexions sobre el que va passar, si pot ser dialogades i pactades per l’equip docent i per les famílies, per tal que l’enfocament del tema no respongui a la posició emocional d’un sol mestre. El fet de donar-hi resposta com a equip és en si mateix educatiu; no ho seria que un mestre digui una cosa i l’altre, la contrària. En aquests problemes cal un grau bàsic coherència pedagògica.
L’escola es pot posicionar de forma clara? En quins casos?
Sí que pot. Totes les escoles celebren cada any el dia de la pau, de manera que si es produeix un fet violent directe, dins el centre, s’ha de parlar i corregir el mal missatge que deixa. El que proposo és que això es faci de manera pactada, dialogada i coherent, que no respongui a impulsos individuals.
Aquests dies el Ministeri d’Educació i alguns mitjans han acusat les escoles catalanes d’adoctrinar. Què entenem per adoctrinar?
És la negació del pensament crític, quan es transmeten coneixements de forma dogmàtica i s’impedeix el diàleg, la discrepància i la capacitat de posar en dubte el que es transmet com una veritat. L’adoctrinament no té lloc en aquelles escoles on es tingui per objectiu la recerca del pensament crític. Que es poden haver donat casos d’adoctrinament? Home, les escoles són tan variades que és possible que en alguna n’hi hagi hagut, com també segurament n’hi haurà hagut en el sentit contrari en alguna altra.
Sempre que es parla d’adoctrinament es fa referència al polític. Mai al religiós, l’econòmic…
Exacte. La prèdica de la competència brutal en una escola seria adoctrinament neoliberal. Quan l’exministre Wert parlava d’espanyolitzar els nens catalans, proposava explícitament adoctrinament, perquè intentava crear un programa de formació política en la direcció que ell considerava bona.
Per vostè, el de l’adoctrinament és un problema real?
No crec que existeixi de forma significativa. El que sí que existeix, més que l’adoctrinament, és la simplificació de missatges o la manca de suficient sentit crític, perquè en la societat que envolta l’escola la simplificació del pensament és una tendència majoritària. I és normal que arribi a l’escola.
Aquesta setmana passada vam publicar un reportatge sobre com abordar la política a classe. Com es tracta una qüestió que polaritza tant la societat en una aula que és reflex del seu entorn?
De la manera menys polititzada possible, en el sentit partidista del terme. És evident que no s’ha d’amagar al jovent i als nens i nenes que hi han un gran debat social i polític, però sí que s’han d’evitar posicionaments de resposta simple, de sí o no. Què és pedagògicament aconsellable? Parlar de quines són les condicions en què poden tractar el tema –ja sigui en família o amb els amics–, quin és l’estil desitjable de diàleg i quins són els principis bàsics que mai no han de ser transgredits. Aquesta seria la línea pedagògica acceptable.
És ètic que un docent doni la seva opinió?
El que sembla ètic en la professió docent, i tal com recullen alguns codis ètics, va en la línea de que les manifestacions polítiques s’han de circumscriure als grans principis de la democràcia i als valors essencials de la convivència.
Aquests són principis sobre els quals construir una educació per a la ciutadania?
Sí. I no només jo ho veig així, sinó que les lleis diuen que s’ha de fomentar. La LEC ho recull, per exemple. És una legislació congruent amb els principis filosòfics generals que ens diuen que si els humans no som capaços de viure en democràcia, és que estem a la llei de la selva, i això significa la llei del més fort i de la violència.
La democràcia, la convivència… S’ensenyen exercint-les?
Naturalment. Els valors s’han de contagiar. O s’encomanen o no. I això es fa a través de l’exemple pràctic. Un professor que defensi teòricament la llibertat, el respecte, la igualtat i la solidaritat, però que es comporti autoritàriament i egoïstament, no transmetrà els valors que predica. Tan important com la prèdica es la pràctica. I això és aplicable a tot el que es fa en un centre: ensenyar matemàtiques, per exemple, s’ha de fer amb estil matemàtic, transmetent el gust per les matemàtiques més que explicant fórmules. El comportament, les maneres de fer d’un docent, són tan importants o més que les pròpies paraules.
L’escola es pot mantenir al marge dels conflictes del seu temps?
No, evidentment. L’escola, la ciutat, el país… Han d’estar connectats. Les escoles no han de ser castells on no hi penetra res de fora. És inevitable que hi entrin les preocupacions, però igual que en un hospital, que té uns principis d’higiene, a l’escola hi ha principis pedagògics que demanen preservar els nens i nenes de l’alineament hostilitzador, de l’agressivitat, de la simplificació…
Una mestra m’explicava que, havent tractat el referèndum a classe, dos nens discutien durament perquè un deia que la votació s’havia de permetre i l’altre no… Què pot fer un docent davant d’aquesta situació?
Doncs tenir cura de deixar clars els principis de respecte mutu entre les persones i evitar dogmatismes. Això d’entrada. Després, se li ha d’exigir una actitud de moderació, com fa un moderador en taules de debat d’adults, però tenint en compte que els petits tenen més espontaneïtat i descontrol. Ha de ser, per tant, un excel·lent moderador. I és que no podem oblidar que és fonamental que el mestre sigui una persona d’alta qualitat ètica, capaç de transmetre valors bàsics pel seu propi comportrament. El bon mestre, si a classe se li obre el debat, per la seva manera de fer haurà traspassat als alumnes la manera correcta de dialogar i debatre.
Com es fomenta el pensament crític a classe?
S’ha de practicar. Una aula ha de ser fonamentalment una comunitat de diàleg, on el docent té el paper de promotor i on tothom hi és convidat a intervenir, a intercanviar paraules d’acord amb els principis del pensament crític, que són quatre: que els criteris interpretatius són més importants que les dades informatives (aprendre a donar valor a les coses), que tota cosa humana és filla d’un procés (es valora que la realitat és un present continu), que tot fet humà té un context (cal mirar què hi ha al voltant) i, per últim, hi ha d’haver una disposició metòdica i autocorrectiva, és a dir, que només pots avançar si t’estàs permanentment pregunta si el que fas està bé.
Per aconseguir això sembla que es necessiti un ritme més lent del que porta l’escola avui.
Estem en una societat que ha embogit amb la possibilitat de fer moltes coses a la vegada. Es perd l’espessor del temps, la durada, i una certa capacitat reflexiva sobre la pròpia experiència. Per construir l’experiència has de tenir capacitat de pensar-la críticament.
Sobre l’escola com a espai per promoure valors democràtics i de convivència, aquest inici de curs també s’ha discutit sobre si ha fracassat en aquesta missió amb els joves de Ripoll que van cometre els atemptats del 17 d’agost. Com ho veu, vostè?
Si el que es vol dir és que ha estat culpa de l’escola, és injust. El que va fer l’escola amb aquests nois és segurament el que havia de fer: tractar-los amb naturalitat, respecte i integració, i ells han actuat malgrat els valors que havien après. És injust suposar que l’escola ho ha fet malament en aquest cas. El problema no és de Ripoll, ni de Catalunya, ni d’Espanya, sinó que és global.
Com a persona que s’ha criat i ha fet de docent a Ripoll, encara que faci molts anys, com ho ha viscut?
Amb tristesa, però també amb la tranquilitat de pensar que la culpa no és de la vila ni de les escoles. És compartida per tot el món. Per tant, em sento afectat, però no enfonsat.
Escrivia fa poc el pedagog Xavier Besalú que les polítiques per acollir la immigració a les aules catalanes havien estat ben dissenyades i aplicades.
Ha estat espectacular l’esforç fet les escoles per entomar i acollir l’arribada massiva de nouvinguts durant anys. I és més mèrit dels centres, dels mestres, de les AMPA… Que de l’Administració. Si no hagués estat tan bona, els problemes que tindríem ara serien infinitament més grossos. Ho vaig viure com a regidor d’Educació a Girona des de primeríssima fila, i les solucions les posaven cada dia els mestres.
I si l’acollida ha estat tan reeixida, per què el sistema ha fallat a l’hora de garantir als immigrants una integració social i laboral real?
No és un anàlisi gens fàcil. No es pot descuidar un factor que va més enllà del migratori, que defineix bé el llibre La corrosió del caràcter, que és que la societat ha destruït el valor del treball. I això afecta als locals i als immigrants, en els quals s’accentuen més les dificultats per problemes de llengua o d’arrelament. Si les lleis laborals no fossin tan injustes, facilitarien més l’acolliment de totes les persones.
En el debat sobre Ripoll, s’ha sentit també que el sistema educatiu hauria de garantir que tots els joves surten amb projectes de vida sòlids. Ho comparteix? És aquesta la funció de la institució educativa?
Això és connatural a l’escola. Rebaixant una mica aquesta expressió retòrica, seria això, sí: facilitar la realització personal amb amb llibertat.
Els moviments de renovació pedagògica i cada cop més escoles defensen que l’educació ha de preparar als joves per a la vida.
John Dewey deia que l’educació no és la preparació per la vida, és la vida mateixa. El sistema educatiu ha d’estar al més a prop possible del transcurs de la vida en societat; paral·lelament, hem de considerar que tothom té una funció educadora. I això ens fa entrar en el discurs de la ciutat educadora. A més dels professionals i les famílies, tot ciutadà, faci el que faci, està generant missatges educatius. Aquest esperit s’ha de transmetre per fer de l’educació una activitat vital que no sigui tècnica o freda. Igual que en el món de la sanitat els metges volen que a fora els hospitals hi hagi actituds saludables perquè els facilita la feina, en educació s’ha de pensar el mateix.
Vostè és professor de Filosofia Antiga. En quin paper creu que queden aquí les Humanitats? Cada cop són més les veus que afirmen que estan quedant arraconades.
Hi ha una tendència creixent a marginar les Humanitats en el sentit tradicional de l’expressió, perquè es consideren com ensenyaments d’interès cultural molt específic però poc connectats amb la vida real. És un error profund. Les veritables Humanitats són l’expressió de la preocupació per la plenitud humana i, per tant, és el més vitalista que hi ha. El que passa és que aquest esperit es perd en a tradició d’uns ensenyaments encarcarats que fan pensar que les Humanitats són estudiar història de memòria i repetir les declinacions de llatí. Però si les Humanitats són penetrar cada dia més en el goig de viure, com deia Nicolau de Cusa, jo vull que a les persones que estimo els imparteixin moltes Humanitat. Sé que traslladar això als plans d’estudis té les seves dificultats, però tota pedagogia que vagi en el sentit de fomentar el pensament crític, la democràcia i les capacitats competencials humanes, si es fa bé, són Humanitats. En aquest sentit. un professor de Matemàtiques que transemet humamanent el coneixement matemàtic, és un humanista. Amarar qualsevol ensenyament de sentit humà és practicar les Humanitats.
Això significa apropar els pensaments dels clàssics als dilemes que viuen els joves avui?
L’interès dels clàssics és que són presents. Un amic filòsof, Pep Subirós, deia que totes les aigues connecten sota terra, en referència a la profunda connexió entre tots els pensaments i creacions humanes. En aquests moments un diàleg de Plató o una proposta aristotèlica metafísica ens pot interpel·lar. Quan explico Filosofia Antiga sovint als estudiants els recorda temes d’actualitat i això ens il·lumina.
