Després d’un interessant però esgotador treball de discussió amb la resta del claustre i les famílies, les mestres aconsegueixen transformar el pati d’esbarjo en un lloc que s’aproximi al que les nenes i els nens poden trobar en les seves excursions per la naturalesa. Amaguen el ciment i les línies rectes entre objectes diversos obtinguts de la seva recerca en el camp i la muntanya. Entre aquests objectes hi ha, sàviament apilats per facilitar el joc i l’aventura de les criatures, un grup de troncs d’arbre. Pocs dies després reben la visita del senyor inspector i elles l’acompanyen il·lusionades al pati d’esbarjo per mostrar la seva transformació.
L’inspector, sorprès, les felicita i diu que ja Pestalozzi, entre altres insignes pedagogs, reclamava el desenvolupament integral de les capacitats de l’ésser humà en contacte i observació de la naturalesa, però adverteix, no sense certa preocupació, que aquells troncs apilats no estan homologats i recomana, per tant, comprar troncs homologats (que, per cert, pressupostava en uns 6.000 €). Les mestres li expliquen que van dedicar tot un cap de setmana per deixar-los ben nets i escatats i s’havien preocupat que els nens no poguessin fer-se mal amb ells. Sí, sí, insisteix l’inspector, però no estan homologats.
Puc entendre que el senyor inspector, en la seva vista i consells, no fes més que complir amb el seu burocràtic treball, però el relat de les mestres em provoca una preocupada reflexió sobre l’escola, les seves seguretats i les pedagogies de l’homologació. Em pregunto què pensaria Freinet i amb ell tantes i tants mestres que no poden entendre l’educació sense el contacte, l’exploració i el descobriment en la naturalesa. La cura i l’atenció cap a la infància han estat sempre presents entre aquest professorat que pren a les seves mans amb afecte i responsabilitat l’educació integral de l’ésser humà. Però des de la cura i l’atenció, també la necessitat del risc, l’aventura, i el reconeixement de l’imprevist. Ja és pecat que l’escola hagi de disfressar-se de naturalesa quan no s’hauria de pensar sense el contacte diari i quotidià amb ella. Però demanar material didàctic homologat en aquest tipus d’iniciatives és precisament un símptoma de l’allunyament progressiu de l’escola com a institució de la vida activa, intensa, plena, en la qual el nen i la nena necessiten créixer.
Quan començava la meva formació inicial com a mestre, encara en la dictadura, vaig tenir la sort de trobar-me amb un grup d’escoles i mestres que feien coses molt rares (si s’ha de jutjar per les anotacions que em dictaven i havia de memoritzar a l’Escola de Magisteri). En aquelles escoles no s’utilitzava el llibre de text, tenien una impremta per imprimir els creatius i imaginatius textos dels nens i les nenes (i algun clandestí pamflet dels mestres), feien assemblees, criaven conills i gallines, conreaven un hortet i es passaven més temps fora que dins de les quatre parets de l’aula, que per cert era una espècie de museu de les coses que les criatures trobaven en la seva sortida pels camps.
En aquelles pedagogies em vaig formar i a elles agraeixo tota la felicitat que vaig trobar en la meva professió. Certament, ara m’adono, eren pedagogies arriscades, i clar, segurament avui poc o gens homologades. Però a aquelles pedagogies suposadament arriscades els acompanyava un aprenentatge entranyat, amb cossos que habiten intensa i vitalment un espai que es transforma en educatiu perquè es fa significatiu per a cada subjecte. Encara que de vegades el cos torni a casa adornat amb alguna tireta.
