De forma genèrica, les polítiques de tria i assignació d’escola tenen com a objecte regular els fluxos de l’oferta i la demanda de places escolars. Sobre aquesta base, cadascuna d’elles posa l’accent en un o altre objectiu específic: planificació educativa, satisfacció de preferències familiars, equilibri en les composicions socials dels diferents centres, etc. En un estudi recent elaborat en el marc del projecte Què funciona en educació (Ivàlua i Fundació Jaume Bofill), les conclusions del qual es podran debatre aquest dilluns al Palau Macaya, hem revisat de forma sistemàtica l’evidència internacional existent sobre l’efectivitat de diferents polítiques i instruments de tria i assignació d’escola en la lluita contra la segregació escolar. I ho hem fet per dos motius: a) perquè sabem que la segregació escolar –situació en què els centres educatius d’un mateix territori escolaritzen perfils marcadament diferents d’alumnes– acaba comprometent la funció d’igualació d’oportunitats pròpia de l’educació (veure, per exemple, l’article de Benito et al., 2014); b) perquè les dades indiquen que a Catalunya aquest és un problema no resolt (veure el darrer informe del Síndic de Greuges sobre la qüestió).
L’estudi sintetitza els resultats de 23 avaluacions fetes arreu del món sobre l’impacte que diferents polítiques de tria i elecció tenen en les dinàmiques de segregació socioeconòmica, cultural i acadèmica entre les escoles. Les polítiques considerades són:
- Les polítiques de zonificació, que defineixen, d’una banda, la prioritat que s’atorga a les sol·licituds d’accés als centres en virtut de la seva proximitat al domicili familiar, i d’altra banda, la delimitació i la grandària de les àrees d’influència de les escoles.
- L’impuls d’escoles “autònomes” en l’admissió d’alumnes i “lliure” de restriccions zonals. Parlem sempre d’escoles sostingudes amb finançament públic.
- La reserva de places o polítiques de quotes màximes o mínimes per a col·lectius específics als diferents centres educatius.
- Els xecs escolars, transferències monetàries atorgades a les famílies o bé als centres en virtut dels alumnes escolaritzats. Tenim xecs universals, focalitzats o progressius, segons si el seu atorgament i import es modulen d’acord amb les característiques de necessitat de les famílies.
- Accions de comunicació, adreçades a informar les famílies sobre els diferents components a tenir en compte en el procés de tria de centre.
- Algoritmes d’assignació escolar emprats per les autoritats educatives per determinar l’emparellament entre les sol·licituds d’accés a uns i altres centres escolars i les places que ofereixen.
Un dels principals consensos observats en la literatura internacional és que rere la segregació escolar hi planen tres factors condicionants de primer ordre: a) l’estructura urbana i els patrons de segregació residencial, de tipus socioeconòmic o cultural; b) la configuració de la xarxa escolar, en termes d’oferta educativa i tipologia institucional dels centres; c) les desigualtats socials que s’evidencien en el camp de l’elecció escolar i acaben derivant en possibilitats, preferències i patrons diferencials de tria per part de les famílies. Dins d’aquest marc, l’abast que les polítiques de tria i assignació escolar, per si soles, poden tenir a l’hora d’afrontar el fenomen de la segregació escolar és forçosament limitat. I tanmateix, hi ha evidència empírica que alguns dels instruments considerats poden arribar a tenir un efecte positiu en la correcció de determinats desequilibris en les composicions socials d’unes i altres escoles. Prenent aquest conjunt d’evidències i situant-les en clau de reptes per a l’agenda catalana, s’obririen els següents àmbits d’actuació:
- Escoles sense autonomia en l’admissió. Sembla clar que les xarxes escolars on hi són presents centres (públics o concertats) amb autonomia per decidir sobre l’admissió dels seus alumnes tenen una probabilitat major de generar segregació escolar que aquelles xarxes on els criteris i els procediments d’assignació es defineixen i s’implementen de forma centralitzada, des de l’administració educativa competent. Des d’aquest punt de vista, caldria garantir que aquesta premissa s’aplica a casa nostra i que l’administració educativa disposa de mecanismes per controlar i sancionar possibles pràctiques “selectives” encobertes.
- Neutralitzar les barreres econòmiques en el camp de l’elecció. Es demostra que, allà on determinats centres repercuteixen en les famílies part del cost de l’escolarització, es reprodueixen dinàmiques de segregació escolar per motius socioeconòmics. Caldria, per tant, garantir que l’accés a uns o altres centres no depèn de la capacitat de les famílies de sufragar els costos directes i indirectes de l’escolarització, si més no durant les etapes educatives universals i obligatòries. En un context on el conjunt dels centres públics i concertats són d’accés gratuït i on existeix un marge ampli d’elecció, caldria definir una política d’ajuts monetaris modulables segons criteris de necessitat adreçats al pagament de costos indirectes com el transport o el menjador. En un context on no tots els centres sostinguts amb fons públics són efectivament gratuïts (aquesta és la situació actual a Catalunya), es podria explorar la possibilitat de dissenyar ajuts suplementaris a l’escolarització d’acord amb la capacitat econòmica de les famílies.
- Canvis en la zonificació, tendents a una major obertura i heterogeneïtzació. En aquelles localitats on existeix una marcada segregació entre els barris de referència de les escoles, sembla indicat eixamplar les zones escolars i facilitar que el conjunt de les famílies disposen d’un ventall de centres de proximitat prou ampli i divers.
- Polítiques de quotes “generoses” i modulables. L’instrument de la reserva de places, quan defineix quotes mínimes o màximes ajustades al pes poblacional dels col·lectius a equilibrar (llindar màxim lleugerament per sobre del pes global del col·lectiu; llindar mínim lleugerament per sota), i quan s’acompanya de mesures que garanteixin el seu acompliment, pot ser un mecanisme certament efectiu en la reducció de la segregació escolar d’aquests col·lectius. La política de quotes pot concebre’s com un instrument d’aplicació més o menys puntual i adaptable al nivell i tipus de segregació existent als diversos territoris en cada moment.
- Programes d’acompanyament informatiu i apoderament a les famílies vulnerables. Tot i que l’evidència és limitada en aquest punt, semblaria indicat estudiar la viabilitat i oportunitat de diferents accions comunicatives que contribueixin a anivellar les asimetries informatives que en el camp de l’elecció s’observen entre diferents perfils de famílies. Dins d’aquestes iniciatives hi podríem comptar l’enfortiment de l’acció de proximitat de dispositius com les Oficines Municipals d’Escolarització en l’acompanyament i apoderament de les famílies més vulnerables en el camp de l’elecció escolar.
- Prioritzar la lluita contra les “segregacions més problemàtiques”. Cal tenir present que els diferents patrons de segregació (econòmica, cultural, per rendiment) no són sempre coincidents i que hi ha polítiques que funcionen millor contra unes segregacions que contra unes altres. Alhora, la literatura educativa deixa clar que hi ha concentracions escolars més perjudicials que d’altres. Això té a veure amb una qüestió de números (percentatge més o menys gran d’alumnat concentrat), però també amb el fet que hi ha factors individuals i familiars que generen més desavantatge educatiu que d’altres, en el pla individual i com a efecte col·lectiu (peer effect). Per exemple, sembla contrastat que, a igualtat d’altres característiques, ser fill d’una família sense estudis comporta més vulnerabilitat educativa que tenir algun progenitor estranger. Des d’aquest punt de vista, és d’esperar que la segregació de perfils instructius sigui més “problemàtica” que la segregació per raó d’immigració. Allà on una i altra segregació no siguin plenament coincidents, tindria sentit reforçar aquells instruments que s’hagin mostrat més efectius en la lluita contra la segregació més desigualadora.
- Testar i avaluar les polítiques de tria i assignació i la seva reforma. No hi ha evidència empírica més aprofitable que aquella que es produeix sobre intervencions implementades en l’entorn més proper. Insistim, per tant, en la necessitat d’avaluar tant la implementació com, sobretot, l’impacte de les polítiques de tria i assignació en funcionament a casa nostra, així com dels canvis que s’hi puguin introduir.
Bona part d’aquests continguts i conclusions es presentaran i es posaran a discussió aquest dilluns al Palau Macaya. El debat comptarà amb la participació dels responsables de l’estudi esmentat, del Síndic de Greuges, de la inspecció d’educació i representants del món educatiu local. Serà aleshores el moment de plantejar-se en quina mesura les evidències aportades poden contribuir a dissenyar unes polítiques més efectives en la lluita contra aquelles dinàmiques de segregació que més atempten contra la igualtat d’oportunitat en educació.
